El PSM opina. 06/09/2003

El balancí de la madona

A dins de la clastra hi fa calor. Però no n'hi fa un excés, sobretot cap al tard quan les oronetes tirabuixonen l'aire amb el seu vol anàrquic. La clastra té un lloc privilegiat que és l'enveja i enllepoleix la mossoneria: l'ombra del lledoner, que refresca, com per art de bruixes, les alenades d'aire que arriben de la marina. Un privilegi, l'ombra del lledoner, un privilegi coronat per un balancí de roba de llengos on, de tant en tant, si la madona està alegre s'hi engronsa una mica. Ben mirat, el privilegi és relatiu. A la part noble de les cases, els senyors, i també de les senyores, maten les engrunes de calor que s'infiltren pels murs gruixuts a força d'aire condicionat que els genera coïtja a la gargamella i una mica d'aresta als matins, quan s'aixequen. Les pastilles juanolas fan una mica de miracle i els caramels de sant Blai acaben de confitar-lo. Allà s'hi està molt millor que no a la clastra, la madona ho sap però no remuga no fos cosa li safalcassin la mica de trono. Molta sort té que pot engospar, per a ella sola, tota l'ombra del lledoner i encara, per demostrar el seu poder, s'hi engronsa una mica i cantusseja una melodia estranya alternant una estrofa de na Catalina de Plaça i el «bye, bye, mi picolíssima dama» d'en David Civera tot volent sincopar la tradició més nostrada i el cosmopolitisme més galàctic.

La madona va tenir -pecats de la segona joventut- unes trifulques amatòries amb la classe subalterna, missatges colrats de per Montuïri i Algaida, amb la complicitat també d'alguna figaralera grenyal. És pensaven menjar-se el món a queixalades, comandar tant com els senyors -àngels rebels amb les sabates girades- i els senyors, tots ofesos, se la miraven amb el barram una mica estret i li alçaven, amb to d'amenaça però procurant no fer-li gaire por, la paleta de matar mosques. Ella els tornava una mirada de complicitat, una mica de somriure d'estraperlo mentre feia passar per l'aprimador els pobres missatges que, només per fer-se la il·lusió de viure com els senyors, toleraven tots aquells jutipiris, que la madona, des del balancí, a l'ombra del lledoner, els feia cara alta. I ells encara li duien un bon paner de figues paretjals, i les carxofes negres més tendres i dos o tres canonets de fava no fos cosa fes malavia amb la pelusa de l'hortalissa. I ella, lluny de sentir-se afalagada, els deia que llauraven tort i que per segons dins quina rota no hi passarien la rella, car era la tanca de la madona i ningú no hi podia ni segar ni espigolar. Com si els tingués agafats per la brida, ben estreta i vius i orelles dretes. I ells venga tractar-la com una reina i encara, perquè no li agafàs cap acubó, la ventaven no fos cosa que l'ombra del lledoner no fos prou fresca i no se sentís temptada a allargar la mà als senyors que feien brunzir, temptadors, totes les màquines de l'aire condicionat com si fossin udols de llop en zel.

Però fou com un relapse, l'aliança amb els terrossencs i les mans calloses. Tanmateix només sabien fer feina i per molt que la madona fos tractada com una reina, sabia que en el fons l'estimaven interessadament, només perquè els permetia que no pagassin tots els alous als senyors, però ella girava el blanc dels ulls vers les remors dels aires condicionats que brunzien com a cavalls alats.

La madona canvià les aradores de lloc. Va ser convidada a fer un te a una hora intempestiva i va trobar que davall el lledoner no hi feia estar de res. Que les coses havien de ser com havien estat sempre: els senyors havien de comandar amb tots els ets i uts i els missatges havien de fer feina, esquena calada, de sol a sol. I la convidaren adesiara a prendre algun cafetet quan la xafogor era més intensa, però només una estoneta -tampoc no es tractava de compartir en excés els privilegis- i feren com qui girar-li un ventilador que li removia les fulles del lledoner i, en una plena autosuggestió, li feia l'efecte que ella tenia aire condicionat. Ja no calia amenaçar ningú, ni fer la quica ofesa. Els senyors ho feien tot bé per un principi gairebé diví. I de tant en tant, com una ànnera muda orada, estirava el bec i deia amb totes les seves forces que ella restava palplantada al balancí per mantenir les essències del poble, per tenir a retxa l'estufera dels senyors, però tots sabien que allà dalt no l'havien menester i la deixaven seure al balancí perquè fa molt més senyor tenir una madona desenfeinada que es venta i cantusseja una cançó forana. Saben que sempre els beneirà les bufes, la madona i per això la deixen seure al balancí. Ara ha dit que les flatulències lingüístiques d'en Rodríguez són aromes verjos de la minyonia i que els que blasmen aquesta generositat ventosa són uns errats de comptes i uns alarmistes que ho fan anar tot de roda batuda. Ho ha dit sense deixar de ventar-se. Llavors s'ha condormida mentre dues mosques li llepaven una mica de saliva que, mesclada amb un poc de pintamorros, li havia romàs engrunada en els llavis.