El PSM opina. 15/06/2003

Reflexions post-electorals

Escric aquestes lletres tan sols quatre dies després de les eleccions autonòmiques i municipals del 25 de maig, que han significat la victòria del PP per majoria absoluta al Parlament Balear, i la consegüent derrota del Pacte de Progrés. A mesura que passen els dies vaig sortint dels dos sentiments que m’embargaven diumenge vespre: frustració i perplexitat.

Frustració, perquè jo mateix m’he dedicat els darrers quatre anys a l’activitat política dins el PSM, primer com a coordinador sectorial del partit, i després, des d’octubre de l’any passat, amb una responsabilitat pública, com a director insular de cultura i patrimoni del Consell de Mallorca. Quatre anys apassionants, carregats d’il·lusió, viscuts intensament i amb una gens menyspreable dosi de sacrifici personal, ja que la família —sobretot les meves dues nines—, m’han tingut poc al seu costat, i també he hagut de privar-me d’altres activitats i aficions que m’omplen tant o més que la política. No puc evitar que dins meu bategui, un i un altre cop, la mateixa pregunta: de què ha servit tot plegat?

I perplexitat. Tot i que a mesura que passen els dies vaig trobant pistes i raonant les claus d’un resultat electoral que tothom qualifica de sorprenent i inesperat, encara avui tenc més preguntes que respostes. Per què, precisament, ningú s’esperava aquest resultat? És que no coneixem prou bé la nostra societat? Què hem fet tan malament per merèixer aquesta reprimenda de la ciutadania? Quins factors han resultat decisius per atorgar una majoria tan ampla al PP?

Però com us deia al principi, els sentiments de frustració i perplexitat, predominants la nit electoral, van minvant. Primer de tot perquè, més enllà dels resultats, crec sincerament en el projecte polític del partit al qual he dedicat tants d’esforços. I n’hi continuaré dedicant. Continuaré treballant per un país sobirà i lliure, per la justícia social, i a favor del medi ambient i de la preservació del territori malmès i explotat de les nostres illes: aquestes són les senyes d’identitat del PSM, i els estímuls que m’empenyen a voler ser protagonista, i no observador passiu, del projecte polític en el qual milit des de 1991. En segon lloc, perquè la perplexitat és tan sols una sensació subjectiva: potser ara mateix em costa trobar explicacions al que ha passat, però això no vol dir que no n’hi hagi, d’explicacions. Idò la feina està clara: s’han de trobar, aquestes explicacions.

Repassant la premsa d’aquests dies, observ que distints comentaristes repeteixen la mateixa idea: l’economia ha estat un factor determinant a l’hora de decidir el vot. En un clima d’incertesa econòmica i de crisi als mercats emissors de turisme cap a les nostres illes, molta gent s’hauria decantat per a l’opció política que, sense cap dissimulació, aposta per més quantitat d’activitat econòmica: més turisme, més construcció, més carreteres, més camps de golf, més ports esportius... Encara que en el fons molts pensin que, a la llarga, aquest model és insostenible perquè tendeix a esgotar els recursos naturals, paisatgístics, energètics, etc., s’hauria imposat allò de qui dia passa, any empeny. Posats a triar entre un model econòmic de més qualitat i més estable, però que pot comportar alguns sacrificis, i un model que de moment ens pot continuar omplint la butxaca, molts haurien votat amb la butxaca i no amb el cap. Malgrat acceptar que tot plegat pot ser pa per avui i fam per demà, molts haurien triat pa per avui, i demà ja ho veurem.

Si aquesta explicació va ben encaminada, se’m posa al davant una hipòtesi: els partits que hem conformat el Pacte de Progrés vam canviar el govern, però no hem sabut canviar la societat. No hem sabut fer pedagogia del nostre projecte, no hem fet prou esforços per promoure un canvi de valors, i potser ens hem obsessionat en el resultadisme electoral, inconscients que el discurs del PP sí que sintonitzava amb unes preocupacions molt a flor de pell. La demagògia, el populisme i el foment de la por a la recessió econòmica han tingut èxit.

Al costat d’això, hi ha altres indicadors que em preocupen, i que també ajuden a explicar coses. En un clima de creixent inseguretat ciutadana, un sector gens menyspreable de la ciutadania demana... més repressió. Tant a escala local, com a escala global. Enrere queden les memorables manifestacions contra la guerra. El mateix dia que escric aquest article, s’ha conegut el darrer informe d’Amnistia Internacional, en el qual s’acusa el Govern espanyol d’haver practicat una retallada de llibertats amb l’excusa del terrorisme internacional o nacional: la repressió policial contra manifestants antiglobalització a Barcelona, el tancament d’Egunkaria, la injustificada —i després demostrada injusta— detenció d’immigrants acusats de pertànyer a Al-Qaida a diferents punts de l’estat, són algunes de les acusacions d’AI. Però el més preocupant és el grau de simpatia que aquestes mesures desperten entre sectors importants de la població: si hi ha inseguretat, més branca, encara que de vegades paguin justos per pecadors. En la mateixa línia, s’expliquen determinades reaccions davant el fenomen de la immigració. Heus aquí una anècdota: fa pocs dies, una persona em deia que a Palma, davant la dificultat d’escollir escola per als seus fills, el que hauria de fer el Govern és donar primer plaça als qui som d’aquí, i després, si sobren places, donar-les als immigrants, que tanmateix a ells tant els fa l’escola a on vagin els seus fills, i a més a ca seva tampoc no en tenien, d’escola... Em posa els pèls de punta, però és absolutament real. I encara que no sigui un sentiment general, sí que el comparteixen més d’un i més de dos...

Després tenim el nacionalisme. És evident que l’estratègia d’Aznar i els seus de criminalitzar i desqualificar qualsevol opció que s’atribueixi aquesta denominació ha fet fortuna. A base d’equiparar nacionalisme amb violència, amb desordre, amb fanatisme, s’ha aconseguit generar un ambient d’adversitat que arrossega les formacions polítiques nacionalistes que, paradoxalment, si per alguna cosa s’han caracteritzat és per la seva opció inequívoca per la pau, la tolerància, i la defensa rigorosament democràtica de les idees.

Podria seguir, però ja m’estic allargant massa. Al capdavall, tot plegat em condueix a una pregunta de fons: tenia possibilitats de créixer el nacionalisme i l’esquerra enmig d’aquest estat de coses? Podien aconseguir un suport electoral majoritari unes opcions polítiques que, per raó de valors i de principis, proposen unes receptes que s’allunyen de la reacció conservadora que somou el món occidental? Tenien possibilitats d’èxit unes propostes polítiques que parlaven d’igualtat de drets, d’integració social dels col·lectius desafavorits, i de sacrificar la immediatesa dels resultats econòmics a favor d’un projecte de futur més sostenible?

No. Segurament, no. Els resultats electorals treuen a la llum els valors predominants en la nostra societat, en definitiva són un reflex de la societat que tenim. Per tant, ja sabem el que ens toca fer: crec que els partits que hem sortit derrotats d’aquestes eleccions ens equivocaríem si plantejàssim, des d’ara, una estratègia per recuperar el poder. Del que es tracta és de recuperar la societat. Els futurs resultats electorals validaran o desqualificaran la consecució d’aquest objectiu. Un futur canvi de govern hauria de ser l’indicador del canvi social. Objectiu ambiciós? Sí, no en tenc cap dubte. Difícil? També. Però necessari i possible. Jo, des d’ara mateix, em posaré a fer-hi feina.