El fals respecte lingüístic del PP
La política lingüística que aplica el govern del PP
significa l'impuls d'un model teòric que incrementa la marginació
de la nostra llengua. Ells en diuen «bilingüisme», però
haurien de parlar de condemna a mort lenta. L'objectiu final
d'aquest model és el mateix que el del franquisme: la desaparició
de la nostra llengua. No sé si tots els del PP ho saben, però
aquestes decisions no són innocents.
Aquest resultat no sols s'aconseguirà perquè l'única obsessió
que tenen és fer «bilingües» els pocs àmbits en què el
català té una relativa prioritat o exclusivitat, sovint només
teòrica (administració pública, ensenyament, premis Ciutat de
Palma i poc més). En canvi, si és al revés se'ls acaba el «bilingüisme»:
No han mostrat mai -si no és en la intimitat- voluntat de fer «bilingües»
els àmbits en què el castellà és exclusiu o gairebé, que és
per on haurien de començar (administració de justícia i de
l'estat, policia, publicitat, cinema, relacions laborals,
etiquetatge, retolació comercial, etc.). El pitjor mal el causa,
però, la ideologia que implica: el català passa a ser un afegit
innecessari; i aquest missatge implícit afecta tant
catalanoparlants com immigrants acabats d'arribar; en definitiva,
una invitació a empegueir-se'n o a ignorar-la.
La nostra llengua es troba en una situació tan crítica que, per
assegurar-ne el futur, és imprescindible una acció compartida
per tota la societat (institucions públiques, organitzacions i
ciutadans). En la legislatura passada es va fer una invitació
clara a tots els ciutadans a participar en el procés de fer de
la llengua pròpia de les Illes Balears un factor de cohesió
entre les persones que hi vivim. En aquest sentit hem de destacar
que, també entre la població nascuda fora, començava a ser un
objectiu compartit. En són exemples la bona acceptació dels
materials elaborats a posta per a l'acollida lingüística de les
persones no catalanoparlants, la manca de conflicte que aquestes
propostes provocaren, la il·lusió generada en els col·lectius
a què s'arribà, la participació de persones d'aquest origen en
accions a favor de la normalització, l'increment constant de la
demanda de cursos per a estrangers, de cursos per a pares i
mares, d'inscripcions a centres d'autoaprenentatge, de la
participació d'organitzacions diverses en aquest projecte i de
la implicació creixent de mitjans de comunicació destinats a la
població immigrada.
Però, en aquest context d'una relativa esperança, irromp el
senyor Jaume Matas amb el seu «bilingüisme» i es presenta com
a salvador de l'amenaça que la nostra societat perdi el castellà.
Quina proposta més positiva per a un governant, que -cercant «protegir»
del català les persones que no en saben i amagant quina és la
llengua que està en perill-, en lloc de fomentar-la com a factor
d'unió, separa la societat a partir de diferències lingüístiques!
La necessitat que tota la població que viu a les Illes Balears
comparteixi la llengua pròpia del territori, és evident si no
volem provocar la fragmentació social a partir de l'origen de
les persones, de la seva llengua o cultura.
A part d'això, qui marca la ideologia lingüística del PP, que
pensa que la situació ideal és el bilingüisme? A la nostra
societat ja és freqüent la confluència de diverses llengües
en la quotidianitat dels ciutadans. En aquest context s'ha de
dissenyar el model lingüístic de les Balears, i no en ràncies
oficialitats d'estats uniformistes. De cada vegada s'incrementa
el nostre contacte diari amb diverses llengües i, en conseqüència,
el seu coneixement (en graus diferents). Les societats monolingües
es transformen en societats en què els ciutadans diàriament
exerceixen de plurilingües. Aquesta evolució, comuna a totes
les comunitats lingüístiques, exigeix actuacions per assegurar-ne
la continuïtat. Unes actuacions que concorden amb el respecte a
la diversitat lingüística i s'emmarquen en les línies de
pensament dels partidaris d'aquesta diversitat, que coincideixen,
per exemple, amb la filosofia de l'Assemblea de les Regions
d'Europa o de la celebració de l'Any Europeu de les Llengües.
La planificació lingüística, per tant, ha de determinar el
paper de les diverses llengües en el marc social. I és evident
que la llengua pròpia ha de tenir un tractament diferenciat de
les altres, oficials o no, presents en el territori. Aquest
tractament es pot concretar, en el cas del català, de la manera
següent: presència a tots els àmbits, posició prioritària i
exclusivitat en determinats àmbits.
La raó de l'exclusivitat es deu a la necessitat de garantir a la
llengua pròpia uns espais en què s'ha de conèixer i usar (aquesta
és la millor garantia de continuïtat), en criteris d'economia
comunicativa (en aquelles àrees i funcions en què es fa
innecessari l'ús d'altres llengües) i per l'incentiu
d'aprenentatge que suposa.
Per altra banda, la posició prioritària en compartir espais amb
altres llengües s'explica per lògica comunicativa (els primers
destinataris són els qui viuen en el territori) i per la funció
didàctica d'aquesta posició.
I la presència a tots els àmbits és necessària perquè la
seva existència sigui percebuda per tothom que arribi a la
nostra comunitat i que els qui en som membres puguem accedir a
totes les funcions lingüístiques sense haver de baratar de
llengua.
És bo no oblidar que la normalització lingüística no serveix
sols per garantir la pervivència de la nostra llengua, sinó que
és una eina essencial en la construcció d'una societat
equilibrada i cohesionada; objectiu que hauria de marcar les
actuacions de qualsevol governant.
|