Com si fos una «ínsula»
Dona Maria Antònia va una mica coppiua -o en bona modalitat
hauria de dir-se coppiva?-. Fa vuit dies, com es diu a Mallorca,
de la seva gran festa i ningú ja no se'n recorda. «És el
peatge que hem de pagar a la modernitat» -s'exclama mentre somia
que seu a un balancí de roba de llengos a l'ombra d'un lledoner
i tot engronsant-se quasi fot potada al carretó de les potingues
de la manicuradora que li fa la francesa per lluir no sap ben bé
on perquè encara no ha tengut temps de pegar una ullada a
l'agenda. «Tanmateix faig tard pertot, ja ho saben però
m'esperen... o millor dit, m'esperaven, ara, com que pint si fa
no fa tant com una regadora, na Roseta comença sense jo i he après
d'estossinar -cosa que no és tan plantosa com el meu vestit rosa-
però que tanmateix serveix perquè se'n temin que he arribat. No
aniré com sor Maria Àngels, aquella monja que recorria els
passadissos del convent fent sonar les campanetes de fer alçar Déu»-.
Aquest circumloqui l'ha distreta una mica però torna a pensar en
la seva festa, que no té vuitena, com segons quines virtuts dels
sants. Ella pensa en la de la Conversió de Sant Pau i en els
infants que neixen per aquestes dates que tenen la sort que no
els piquin els moscards. A ella, tampoc no la piquen però
intueix que és per unes raons ara del tot inconfessables. Per
entretenir el remuc pega una ullada a la manicuradora i quan
tengué la certesa imaginària que, si el tenia, s'havia tret el
graduat de garruda li entima aquesta pregunta: «Saps a qui tenc
enveja, Vanessa?». L'operària li hauria contestat que de na
Pantoja, que ocupa, setmana sí o setmana també, les portades de
les revistes del cor i que a més, com la senyora, es troba molt
a prop del poder, però recordà que la clienta era distingida i
que hauria de poalejar una mica dins el ditet escàs de xulla
erudita que duia entre la pell i les costelles. Varen ploure tot
un esclafit de senyores que tenen escrit el nom en lletra de
motlo a qualque carrer cèntric o als llibres d'història que
dona Esperança Aguirre hauria posat en circulació, des de na
Cleopatra, passant per n'Agustina d'Aragón, n'Isabel la Catòlica
i, com un cotxe que es cala, s'aturà a Santa Teresa de Jesús,
que la pobra decoradora, li empeltà l'epítet «de Calcuta».
«Tenc bona pipella» -exclamà dona Maria Antònia per una
associació d'idees, agullonant la vista sobre les postisses que
li havien de disposar encara. «Podré continuar la conversa
talment com si fos un monòleg. Em sap greu però si fossis
concursanta del precio justo no guanyaries ni un velló, estimada.
Vols sopes? No, no passis ànsia per la línia ni per les
calories. En bon mallorquí, el que ens vol ensenyar en Rodríguez,
quan un no sap una cosa li demanen si vol sopes. Bé idò jo ara
mateix tenc enveja d'en Sancho Panza». «Però senyora...!».
Ara era la Vanessa qui del regir quasi fa volar les eines de
pulir. «Sí, aquest betzol de novel·la, grassonet, antiestètic
i que, en perfecte sintonia, anava damunt un ruc va tenir una
setmana de glòria, una setmana que era l'amo i governador de l'Ínsula
de Baratària, una setmana! ho has entès bé? I encara ara molta
gent se'n recorda. I jo que tenc una illa que existeix, de carn i
ossos, amb molt de «mig ambent», cavalls de carreres que són
la salvació de la pagesia i una llengua que mai no s'havia
xerrat tant i tan bé resulta que només em permeten tenir un dia.
Faig més poca vasa que una Fallera major; les Valentes dones de
Sóller fan un paper més lluït que no jo i, fins i tot, no crec
que empati amb les vermadores de Binissalem... Ningú no se'n
recorda de la festa, la manicura que em feres ha estat més
perdurable que la memòria històrica. Això sí, aquest dia som
la reina, ningú no em fa ombra i com que gairebé som un
personatge de purpurina, de mel i sucre, que deien a Costitx quan
encara no hi governava, puc dir el que em dóna la gana i fregar-los
pels morros allò que em surt... No te'n recordes, Vanessita,
quan hi havia el pacte de progrés? Aquest dia els donava una
bona manta que els feia regruixos a les escaldadures! Enguany tot
ha anat a joc amb la poca vasa que ha fet la festa i he parlat de
la llengua... No, Vanessita, no m'hi he fet un piercing, els he
dit que si volem ser qualque cosa hem de parlar en mallorquí,
com en Rogelio o en José María -que són cosa-. Com que només
és un dia els podria fer creure que la mare de Déu nom Joana i,
fins i tot, em riurien la gràcia... Però filleta, m'agradaria
ser en Sanxo Panza, vuit dies per ser la reina de la samba autòctona,
vuit dies només i ser sor Ensaïmada galàctica... Per què
posses mala cara, fillona? tendries por d'agafar estrès?».
-«No senyora, pas pena per vostè, vuit dies de sermons, de fer
creure que els bancs de l'església ballen, el poble no els
toleraria, li veurien el llautó com jo li veig els padastres...».
-«No passis ànsia filleta que està tot previst, entre col·locar
quatre compromisos i donar qualque subvenció a alguna associació
d'aquestes que no m'han pres del tot la setmana seria passada...
fins i tot hi cabria alguna inauguració!».
|