El PSM opina. 04/10/2003

El Mur de la Venjança

Les organitzacions humanitàries estan escandalitzades; l'ONU denuncia una obra costosa i il.legal que dóna el cop de gràcia al procés de pau obert a Oslo el 1993; els mitjans diplomàtics, encara que amb sordina, reproven la nova annexió il.legal de territoris palestins, i Washington emet algunes tímides reserves sobre un projecte que hipoteca insidiosament el futur. Però el Govern de Sharon persisteix en la seva "barrera de seguretat", segons l'eufemisme israelià, que els palestins tradueixen per "mur de l'apart- heid", amb un traçat que no segueix la línia verda o antiga frontera, sinó que s'endinsa en territoris de Cisjordània annexionats.

En un dels moments més tràgics de la seva existència, els palestins s'enfonsen en un abisme d'inferioritat i indefensió, abandonats enmig de la crisi general que castiga el món àrab i subjugats per una ocupació que es tradueix, segons l'ONU, en "una catàstrofe humanitària". Després de tres anys d'Intifada i repressió implacable, el 60% de la població palestina sobreviu per sota del llindar de la pobresa gràcies a la caritat internacional. El balanç és aterridor: 3.500 morts (entre els quals hi ha 822 israelians).

Les responsabilitats palestines i especialment d'Arafat en aquesta situació desesperada, de desastre estratègic, tragèdia social i immobilisme polític, resulten aclaparadores. En lloc del naixement del somiat Estat, els palestins assisteixen impotents a l'avanç de les excavadores de Sharon cap a l'objectiu d'annexionar-se les millors terres i consumar la bantustanització, el tancament dels palestins en un arxipèlag gulag, un conjunt depauperat i vigilat d'illots, amb l'aigua racionada, sense futur nacional.

L'apartheid castiga més de tres milions de palestins, però a la seva implantació hi contribueixen els atemptats terroristes amb les seves seqüeles de matances indiscriminades de civils, de manera que el mur compta amb un suport gairebé general a Israel. Per a la immensa majoria dels israelians, la barrera es justifica com l'única alternativa de seguretat davant l'absència d'un interlocutor palestí capaç de desmilitaritzar la Intifada. Tancat i humiliat, repudiat pels EUA, Arafat no ha sabut desemmascarar l'estratègia de Sharon i l'extrema dreta annexionista, sinó que ha caigut en totes les seves trampes.

Perquè el mur i l'estratègia bel.licista de Sharon no només col.loquen l'economia israeliana a la vora de la bancarrota, tot i les avantatjosos subvencions dels EUA, sinó que són l'aspecte més sinistre d'un objectiu incompatible amb la pau. Cap dirigent palestí, ni tan sols imposat per Washington, com va ser Abu- Mazin, podrà acceptar la pretensió israeliana d'annexionar-se els territoris conquistats militarment el 1967 per aixecar el mite del Gran Israel, encara que aquesta expansió pugui fer anar en orris l'empresa sionista al marge dels prudents dictats de la demografia. Des de la firma dels acords d'Oslo, sobre la base de "pau per territoris", els governs israelians sense excepció van utilitzar una doble tàctica per no complir-los. Van negociar amb els palestins, però, alhora, van autoritzar la proliferació de les colònies als territoris ocupats. I els colons van acabar per convertir-se en un grup de pressió que, ajudat per la barbàrie dels atemptats, va obnubilar l'entesa dels israelians i va imposar l'aparent solució inhumana del mur.

El mur és una resposta poc meditada davant la set de venjança i l'obsessió de la seguretat. Com el de Berlín, arruïnarà els seus patrocinadors i no eradicarà el terrorisme, sinó que l'exacerbarà. Atrapa els hebreus entre el racisme dels colons i les necessitats estratègiques dels Estats Units al Pròxim Orient. Com subratlla el professor israelià Zeev Sternhell, els constructors de la muralla saben que és "el pesat tribut que hem de pagar per destruir la capacitat dels palestins de mantenir la seva existència nacional".
�