|
L’origen de la tragèdia
No hi ha dubte que, a hores d'ara, el PSM, amb vuit anys de
gestió institucional, primer en el Consell Insular de Mallorca i
posteriorment en el Govern de les Illes, es troba en la mateixa
situació (o pitjor!) d'abans d'optar per la incineradora, aquell
llunyà any 1995. En aquesta «llarga marxa» envers el
pragmatisme i els «nous sectors» que s'havien d'aconseguir
aprofundint en certa indefinició ideològica, el PSM ha deixat
milers de vots, dos diputats, innumerables regidors, i també,
per a alegria de Maria Antònia Munar i la dreta
regionalista, ha deixat de ser la força predominant dins el
nacionalisme mallorquí i obert les portes a la consolidació del
PSOE a la Part Forana.
El camí del «pragmatisme» que destaca el meu bon amic Antoni
Marimon en el seu llibre Entre la realitat i la utopia:
història del PSM (Ciutat de Mallorca, Documenta Balear, 2002)
sembla no ha donat els resultats esperats. El PSM provenia d'un
altre tarannà sociològic i polític. Era producte d'una
concreta trajectòria combativa. No era un partit «clàssic»,
d'aquells que només serveixen d'instrument per a endollar buròcrates
en les oficines institucionals. Aquells quaranta-dos mil votants
de l'any 1995 el consideraven un instrument útil per al nostre
redreçament nacional i social. La manca de d'oportunisme tengué
el seu premi electoral. Aquella coherència ideològica el dugué
a ser el partit que més va créixer en aquelles eleccions.
S'aconseguiren cinc diputats, es doblaren els resultats a Palma,
a la Part Forana de Mallorca el nacionalisme d'esquerra esdevenia
a poc a poc la primera força política en nombre de regidors i
superava PSOE i PP en diversos indrets.
El que s'esdevingué posteriorment ja és prou conegut per tothom.
El Pacte posterior en el Consell de Mallorca, com explica Antoni
Marimon (pags. 130-131 del llibre abans esmentat) «provocà una
autèntica crisi de consciència en el Partit. Aquesta crisi fou
causada principalment pel tema de la incineració». Resumint:
PP, PSOE i UM eren partidaris de la incineradora i d'aquest
sistema d'eliminació de residus. El PSM no ho volgué acceptar
i, de forma dramàtica, Maria Antònia Munar destituí els
consellers del PSM. La tornada a l'exercici del poder va ser ben
trista, en acceptar, el nacionalisme d'esquerres, el dictat d'UM
i PSOE. Marimon explica que aquesta acceptació «va ser un
triomf del pragmatisme i de la moderació davant el radicalisme
ecològic i el fonamentalisme ideològic. Però també va ser el
triomf d'un cert cinisme polític i la primera vegada que es
trencava d'una manera manifesta amb el programa del Partit.
D'alguna manera, fou el preu que es va pagar per deixar d'esser
un partit sempre d'oposició».
Havia guanyat, evidentment, el pragmatisme més forassenyat i
radical. Era la «nova època» que alguns imaginaven brillant i
eterna en l'usdefruit del poder. Pareix que el secretari general
del PSM, l'amic Mateu Morro, no veia tan clar tot això
del possibilisme sense ideologia. Qui sap si ja endevinava les
posterior davallades de vots i la pèrdua de diputats i regidors.
El cert és que, per a no ser còmplice dels acords amb alguns
dels grans poders econòmics de les llles, aquells que hi havia
rere el projecte de la incineradora, dimití el seu escó de
parlamentari. Diari de Baleares de 29 de maig del 1996
informava dels esdeveniments amb aquestes paraules: «...la
incineradora ha obert una encletxa en el si del PSM perquè n'hi
ha que pensen que autoritzar Son Reus va contra un dels principis
bàsics del programa ecologista del partit».
La pèrdua de prop de dos mil vots l'any 1999 i d'un diputat va
quedar una mica dissimulada amb la constitució del Pacte de
Progrés i la posterior repartició d'àrees de poder i cadiretes.
Però hi ha molts antics votants del PSM que expliquen que va ser
precisament l'afer de la incineradora, aquella acceptació de les
condicions d'UM, PP i PSOE només que per a continuar fruint del
poder, el que va marcar l'inici de la inflexió que ha portat a
la pèrdua l'any 2003 de més del vint-i-dos per cent del seu
electorat. La topada amb la realitat de dia 25 de maig ha estat
prou eloqüent.
|
