Conte polĂticament (in)correcte
Hi havia un temps, encara els bancs de l'església no ballaven
ni les maresdedĂ©u havien nom Joana, que en un paĂs molt remot i
llunyĂ hi havia una gran penya closa, semblant a una altra que,
a través de la mitologia popular, s'ha transmès en una
universal història coneguda amb el nom d'Alà Babà . Aquesta
penya, en un racó tan ubèrrim com frondós, per una diminuta
retxillera, degotava, amb una certa generositat, una substĂ ncia
meravellosa que recollida amb la lluna bona podia ser bescanviada
per dobles de vint que servien per omplir el gavatx d'aquells
habitants, però també per satisfer-ne les vanitats mundanes. (Segurament
el lector, atesa la seva particular experiència de la vida, podrĂ
copsar que les vanitats mundanes arribaren a ser tantes que
aquella terra tocada de la mĂ de DĂ©u es convertĂ en un petit
infern i la calma beatĂfica que antany va atreure escriptors i
artistes va tornar més que niala). Noti el lector d'aquesta
faula o contarella que el narrador ha dit unes retxes més amunt
«amb una certa generositat». I heu de pensar i creure, creure i
pensar, que ni els prestidigitadors insignes, ni les persones de
suposada vasta ciència, ni els argonautes de l'estultĂcia es
posaven d'acord a dictaminar el perquè d'aquelles intermitències
en el flux de la substĂ ncia meravellosa. Uns deien que, si en
degotava més o menys, depenia en bona part de conjuntures
ignotes davant les quals els habitants d'aquella terra poc hi
podien fer. Vaja, uns deien que si plovia molt a unes terres
llunyanes o si en aquests països remots hi havia tristor econòmica
o si els vents dels desitjos (i la cervesa) bufaven vers altres
horitzons, la substà ncia mà gica era més aviat escassa;
d'altres, en canvi, deien que sempre en rajava la mateixa i eren
la mundanes vanitats dels habitants d'aquella terra les que
confirmaven l'adagi que mai no els bastava ni pa ni pasta i any
rera any deien que la collita havia estat més que magra.
Havia estat tanta l'obsessiĂł que les ments que uns les deien
emprenedores havien encimentat tots els albellons, els petits
rierols i els saragalls per on transcorria l'elixir sagrat. I
davant cada una d'aquelles encimentades, els sumsacerdots i els
corifeus acòlits feien crides a tots els vilatans i vilatanes i
els deien «mirau-ho bé, això és el progrés, hem aconseguit
doblegar els designis de la roca sagrada. No us canseu de mirar i
aplaudir el prodigi, en surt més, molta més...» I davant el
miratge les vanitats mundanes, com la remor de mosques verdes
davant una fresca defecaciĂł, omplien els ullons i les neurones
dels pobres infeliços que, emmirallats en el fals fluir de la
substĂ ncia, es pensaven de tocar amb un dit en el cel. I potser
només era que en aquells països llunyans i secrets d'on emanava
la maina havien bufat vents favorables o les collites havien
estat bones i els habitants anaven alegres... (aquestes ments
dites emprenedores per uns, espoliadores pels altres, havien
situat sempre una colla d'homes, qui sap si eren quaranta -com
els lladres del conte d'AlĂ BabĂ - molt a prop, com si la
tenguessin assetjada, de la retxillera per on emanava el lĂquid
miraculĂłs. Es pensaven ser-ne els amos, els regidors de tots els
designis...).
I heu de tornar a pensar i creure i pensar que hi va haver un
temps que aquests cancerbers, involuntĂ riament, feren una
becaina i altra gent, que segons ells no hi tenien empriu, es
varen acostar a la gruta. I en despertar-se els guardians de
sempre va ser gairebé el caos. Fitaren la mirada a l'ull de la
font i amb la rà bia encesa començaren a cridar: «ens han
embruixat la maina, aquests ingrats envejosos ens han dit el
malefici i ara ja no raja». I tornaven a cridar «mirau-ho bé,
pels albellons i saragalls que nosaltres amb tant d'esforç us và rem
encimentar, no en corr tanta i si la cosa segueix aixĂ aviat no
en rajarà ni una gota...» I la gent quedà com a regirada,
sense pensar que potser les causes eren unes altres i que
provenien dels orĂgens llunyans de la font... i miraren aquells
que, considerats intrusos, havien gosat ocupar el lloc que no els
pertocava vora la font. I els foragitaren mentre sentien els
quaranta de sempre que deien «haurem de cercar un antĂdot que
trenqui el malefici, un encanteri molt més potent perquè ragi
amb més abundà ncia. I ben aposentats al lloc que sempre havien
ocupat anaren a cercar un escolanet rosset que era molt llépol
de bacines i altres oneroses donacions i, a canvi de
substancioses fragĂ ncies crematĂstiques, li oferiren ser el
mascarĂł de proa d'aquell conjur, assistir-hi en primera lĂnia...
I tots plegats, arribat el gran dia es posaren a cridar el nou
encanteri que creien infal·lible. Havien llogat bandes de música
i hi havien transportat el TĂ mesi -fins i tot pagant els rius sĂłn
subornables- perquè la festa fos més colenda. I quan eren a
punt de l'èxtasi cridaren les paraules mà giques que havien
d'obrir de bat en bat el misteri de les penyes: «Ecotaxa, no!»
I es féu el silenci. Un silenci espès i feixuc i miraren el
roi, uns començaren a dir que ja en sortia més, els altres que
era molt més brillant, d'altres no hi veren millora. I les
penyes, inesperadament, feren com un gran tro, com un pet
escandalós que els torsimanys varen traduir sense solemnitats «si
abaixau els preus» i procuraren no dir-ho molt fort, no fos cosa...
ť
|