Homenatge a Encarnació Viñas
Tots els diaris informen avui de la mort d'Encarnació Viñas.
Encarnació Viñas era filla del pedagog Gabriel Viñas que, com
explica la GEM: «...dugué una important tasca docent, dins la lÃnia
de renovació pedagògica impulsada per la Institució Lliure
d'Ensenyament. (...) Durant la Guerra Civil, fou depurat (1936) i
passà a treballar de comptable en una fà brica de teixits».
Encarnació Viñas era germana de l'escriptora Cèlia Viñas
Olivella (Lleida, 1915-Almeria, 1954).
La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas,
acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de
Poesia, Teatre i Novel·la que organitzaren (de l'any 1966 fins
al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes
Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important
dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més
endavant la Casa Catalana els oferà el seu teatret. En Jaume
Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les
diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat
de recollir diners per a pagar viatge i estada de les
personalitats convidades, etc., etc.).
La darrera vegada va ser el passat dia deu de setembre quan, ja
malalta, vingué a la sala de sessions del Consell Insular de
Mallorca a la presentació del meu darrer llibre: Literatura
mallorquina i compromÃs polÃtic: homenatge a Josep M. Llompart.
Entre aquestes dues dates hi ha prop de trenta-sis anys
d'amistat, de provar de seguir l'exemple que el matrimoni
Llompart de la Peña-Viñas proposaven dià riament, en la lluita
en defensa de la cultura i la llibertat, a tots els jovençans de
mitjans dels anys seixanta, a les generacions dels anys setanta,
vuitanta, noranta i, també, del segle XXI.
Ben cert que sense aquest exemple de combat continu en defensa de
la nostra cultura i senyes d'identitat, el destà personal de
molts dels joves antifranquistes de fa quaranta anys hauria estat
molt diferent. Perquè, i hem de deixar-ne constà ncia, en totes
aquestes dècades d'aferrissat combat pel que era i és evident -llengua,
cultura, llibertats nacionals, antifeixisme...- veure Encarna Viñas
i Josep M. Llompart al capdavant de la manifestació o entre els
manifestants, era molt important. La conformació de la consciència
d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills,
aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions,
saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la
nostra supervivència com a poble.
Tant en Josep M. Llompart com n'Encarnació, no solament ajudaren
els escriptors mallorquins amb el seu exemple i ajut constant;
feren molt més: saberen donar ales a les potencialitats
creatives de la nostra intel·lectualitat. Les desenes de pròlegs
amistosos de Josep M. Llompart als joves poetes i narradors del
moment, aixà ho demostren. La carta que em va escriure l'any
1968 és un exemple del que feia Llompart per tal d'encoratjar
els joves autors mallorquins.
Encarna Viñas, més de trenta-cinc anys després, greument
malalta, sabia encara animar, com havia fet sempre Josep M.
Llompart, els autors catalans. Quina diferència de tarannà si
ho comparam amb tota la colla d'envejosos i malsoferts que només
saben demonitzar, atacar aquells autors que destaquen per damunt
la grisor i la mediocritat general!
La darrera carta que m'envia Encarnació Viñas, ja greument
malalta, porta data de quatre de juliol d'enguany i fa referència
als darrers articles que jo havia escrit parlant de l'obra i la
vida de Josep M. Llompart.
Em diu n'Encarnació Viñas: «Amic Miquel: No saps com t'agraesc
que m'hagis fet arribar el teu article del 26 de juny. M'agrada
molt el que hi dius d'en Pep sobre el seu valor cÃvic (més
oblidat avui que el literari). És difÃcil destriar quin dels
dos aspectes era més ell.
«Jo, com que pas per un perÃode fora del món, no he llegit
encara el teu llibre. Estic refent-me d'una operació d'un tumor
que me té postrada, encara pendent d'anà lisi i revisions».
Però, postrada i tot va trobar forces per a animar els amics i,
decidida, vengué a la presentació del meu llibre.
Allà , en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca,
asseguts a un banc, poguérem parlar de com, de forma inexorable,
havien passat els anys d'ençà ens coneguérem en el teatret de
la Casa Catalana de Ciutat en temps de les Aules de Poesia, Novel·la
i Teatre.
Aquesta darrera trobada va ser emocionant. Trenta-cinc d'anys
d'amistat! Tots, indubtablement, havÃem envellit, però l'à nima
la tenÃem tots, n'Encarna, els amics del passat, qui signa
aquest article, en els mateixos divuit anys d'inici de les
nostres provatures literà ries, de combat seriós contra el
franquisme.
|