Els premis literaris
Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar
alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi
ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització
cultural i també per la necessària professionalització de
l'escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien
necessaris en el cas d'una cultura normalitzada com la francesa o
la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas.
Vivim en estat d'emergència, sempre amenaçats per lleis i
decrets que fan perillar la normalització del català. En el País
Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una
situació d'excepció que ve de la guerra civil i de les
postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no
tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans
mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels
escriptors estrangers. No existeix una política orientada a
rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests
entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se.
Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot
el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida
com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir
que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit
grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera.
Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva
obra centenars de novel·listes, poetes, autors de teatre,
assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors
hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada
no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres
parlam de la situació general, no la de un senyor en particular.
Malgrat la consolidació d'una sèrie d'importants editorials
nostrades, cosa molt positiva i que, evidentement, no existia
abans, molts autors no poden publicar amb certa regularitat. El
control de determinades editorials i suplements de cultura de
diaris i revistes per part de ben concretes camarilles i grups de
pressió fa que, si no és amic d'aquestes colles, l'autor tengui
problemes per a veure editada la seva obra. Sovint el premi
literari és el sistema que de forma quasi obligada ha d'emprar
l'autor per a rompre el cercle dels comissaris que malden per
controlar el «producte» que s'ha d'editar.
Per aprofundir en tota aquesta problemàtica dels premis
literaris potser fos interessant reflexionar el que diu el poeta
Ferran Lupescu en un recent llibre. Ferran Lupescu ens recorda la
nostra recent història literària. Si abans, en temps del
franquisme, ja teníem problemes per a publicar, per a aconseguir
la normalització de la nostra cultura, després de la transició
també sorgiren nous entrebancs per a l'escriptor crític, per a
aquell que no acceptava les normes de les camarilles
neoformalistes i, més endavant, també postmodernes, que començaren
a controlar editorials, institucions, mitjans de comunicació.
Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral,
d'aquella època (els anys vuitanta) en el pròleg al meu llibre
Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M.
Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia:
«Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes
d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intel·lectual
conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la
butxaca, mentre l'intel·lectual que romania crític era sotmès
al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es
retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca
hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió
d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que
anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir
una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i
narcotitzadora».
Ens hauríem d'acostumar a copsar a fons la dinàmica del control
postmodern dels premis literaris. Normalment el comissariat,
mitjançant la propaganda i l'ajut de determinats servils, fa
creure que hi ha uns premis «més importants» que no uns altres.
És una forma de control cultural. Si determinada camarilla
controla aquells premis que socialment s'ha fet creure que «són
importants» resultarà que «els altres», aquells que no són
controlats pels comissaris i afins «no valen res». Tot plegat
és fals. Tots sabem que segurament hi ha menys endolls, menys
trampes, en un premi considerat «inferior» que no pas en un
dels que, diuen, serveixen per a «consagrar». Tothom pot
entendre que una obra literària presentada a Catarroja o Gandia,
per dir uns noms, pot ser molt més bona i de més alta qualitat
que no pas una guanyadora en el «Carles Riba» o en els «Octubre».
I, segurament, el jurat de Catarroja o Gandia podria ser més
independent i amb menys control dels grups de pressió que no el
del «Carles Riba» o el «Ramon Llull».
Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del
sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la
camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació
que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir,
qui és «bo» o «dolent», qui ha de gaudir d'un cert èxit
mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui
ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la
marginació més absoluta.
|