El PSM opina. 11/04/2004

No és petita de talla, sols és lluny l'esperança

Qualcú de vostès em dirà que som massa reiteratiu, i si no ho diu, almanco ho pensarà, amb tota seguretat. Però és que no puc donar passada que la gent mati i mori a l'Iraq, cada dia, tots els dies, i a més amb un ritme frenètic i un crescendo grotesc, esfereïdor, dramàtic. Siguin els difunts espanyols, nord–americans, salvadorenys, hondurenys, iraquians, anglesos o apàtrides. Quan es mata una persona es romp una baula irrecuperable en la gran cadena de la VIDA. I no n'hi a la venda, de vides; de morts sembla que sí. I ben barates, per cert. Ja ho vaig dir l'any passat, i repetir, i tornar a repetir, quan els primers morts de la «pau» bushblairaznariana: això mos rebentarà a la cara, es vietnamitzarà. I vet ací l'endemesa. Hi feim molta més nosa que companyia per allà baix. Una busca dins un ull. És tan evident i notori que escarrufa. No mos estimen gens ni mica, no mos hi volen. I molt menys després del que va passar el diumenge passat. Els papers parlen d'una batalla enfront del quarter espanyol de Naiaf, la ciutat santa xiïta, quan el líder del turbant blanc Múqtada al Sáder, metralladora en mà, enfront d'un escamot amb pedres i garrots, afuava la seva gent contra els «infidels». Resultat: una altra golejada: vint morts iraquians a dos dels altres: un salvadoreny i un ianqui. També hi havia bales espanyoles als cossos dels morts estesos enmig del carrer polsós i amb sang fresca, de l'hora com aquell que diu. Bales pagades amb els doblers dels nostres imposts. Homes i bales que eren allà perquè aquells errats de comptes que es pensen representar–me a mi, a nosaltres, havien manat que hi fossin. El que no saben ells, els bel·licistes superbs, és que cada dia que passa es fa més nombrós un contingent gens ni mica especial, talment com diu el poeta Jordi Guardans i canta meravellosament na Maria del Mar Bonet: un exèrcit per la pau. Diu: «Un exèrcit al costat/ d'un país sense fronteres...» I diu: «Un exèrcit d'un país/ que té la llum com a banderes». I insisteix: «Un exèrcit al costat/ que fa guerra a la guerra...»