|
Bon al·lot i feiner, dissabte acabes
El passat dijous quinze d'abril de l'any quatre, he passat un
guster mirant i escoltant la televisió. Per primera vegada en la
meva vida he disfrutat de poder sentir parlar en català al
Parlament de l'Estat espanyol. En dues ocasions per ser exactes,
i per a més INRI dels que sols el parlaven anecdòticament en la
intimitat. El primer pic, l'autor de la proesa ha estat el CIU
Duran i Lleida: llegint un poema del meu reverenciat Miquel Martí
i Pol! Demanin! Per a mi: gairebé orgàsmic el moment, en
veritat en veritat vos dic. I poc temps després, la repicada: el
Puigcercós d'Esquerra Republicana de Catalunya, també s'ha
arrancat en la llengua dels meus padrins, per acabar de fer els
deu reals justs. L'acció transcorria al debat d'investidura del
socialista José Luis Rodríguez Zapatero. A Madrid! He de
confessar que, després de l'aconteixement històric, per a mi
tota la resta de paraules relligades en forma de discurs,
resultaven del tot secundàries, i no vaig parar gaire esment en
el que anaven exclamant-se la resta dels parlamentaris. En allò
que sí em vaig fixar fou en els posats i les cares del personal.
N'Aznar per exemple, anava més feixuc que una roda de moliner,
ell, ocupant el seu escó de comiat, al coixí de darrere
encalentit. Ni tan sols el discurs del Rajoy aplaudí així com Déu
mana. Sols dues mamballetes desmaiades, com si matàs moscardins.
Ben al contrari de la foto de l'altre dia, allà a la plaça de
toros madrilenya aquella, a l'acte de personal exaltació, la
grandiosa palla mental, el «bote, bote, bote, socialista el que
no bote...!». Sí, home, aquella de la mística levitació
teresina. Quin gran fotògraf, l'autor de la instantània! En
general tots els ministres en funcions semblaven haver dormit
malament, el vespre anterior. Com si haguessin feta la nit a la
mar, com deia la meva padrina Margalida. Bé, no, tots no, n'Ana
Palacio, la insuperable ministra de la cosa d'exteriors en
funcions, tota vestida de vermell encès, que semblava assistir a
una representació teatral que no acabava d'entendre. La mateixa
cara de bleda de sempre, per altra banda, que és de pinyó fix,
la dona. En Rajoy, exactament com mos té acostumats: al parlar
semblava tenir la boca plena de saliva, l'home, i què hi hem de
fer, cadascú és així com és. I en Rodríguez Zapatero, el
candidat col·locat i segur guanyador, que pareixia que aguantàs
el faristol perquè no tombàs. Allò que sí vaig reparar és
que aquest home hauria de pregar a tots els sants celestials que
li conservin el barram de dalt, perquè, amb la quantitat de «Z»
finals de paraula que amolla, (verdazzz, Madrizzz, casualidazzz,
oportunidazzz, curiosidazzz, sezzz), sense dents les «Z» serien
tot petarrells i perdigonades. Ara mateix, quan mirava de trobar
qualque enginyosa manera d'acabar aquest articletxo, diumenge 18,
horabaixa, m'enverguen per la CNN+ que el president d'Espanya
d'estrena ha anunciat que ha donat ordres que totes les tropes
espanyoles que són a l'Iraq tornin cap a cases. «En el menor
tiempo y la mayor seguridad posible». Jo, com que som un ingenu
recalcitrant, pens honestament que es tracta d'una molt bona notícia.
|
