Pura escenificació
Ja em perdonaran la reiteració. Però no és del tot culpa
meva. Són ells, els nostres governants, que s'han entossudit a
fer voltes a la sÃnia i dubt que tot no sigui altra cosa que una
pura escenificació. Com la irrupció de Matas, en pla primera
espasa, al Parlament, dimarts passat, tot demanant consens, ajuda
o no sé ben bé el que demanava perquè aquesta mena de nebulosa
amb què s'ha convertit el famòs REB passi dels llimbs, en què
dia a dia és manyuclat, al terreny de les coses possibles i
tangibles. Vaja, que deixi de ser d'una vegada una mena de verb
eteri i que es faci carn, sucosa si pot ser, i que habiti entre
nosaltres. De totes maneres, s'ha de tenir molta d'amnèsia o
molta de barra o les dues coses juntes per escenificar aquesta
mena d'operetes bufes que protagonitza el divo-president a la
sala de les Carià tides. Una reencarnació dels antics balls de mà scares
que per carnaval s'hi devien dur a terme!
Que és que no se'n recorden que fins fa quatre dies malcomptats
tenien el poder absolut a Madrid? No fou, abans de ser l'honorÃfic
ambaixador del regne de València, alguna cosa semblant a
Ministre, el Sr. Matas? No té prou memòria per saber que les
transferències en matèria sanità ria les varen atorgar ells,
per tant són ells els que varen fer la mesura que ara troben tan
minsa. O es pensaven que ens podrien passar sempre amb cançons i
ens podrien untar l'enteniment fent autopistes per pa i per sal i
enrajolant passeigs marÃtims perquè hi poguéssim fer volar les
miloques sense travelar? I parlant de l'educació, no foren ells
els qui dotaren les transferències i els que les negociaren? Jo
no tenc totes les hemeroteques dins el cap, però no record cap
proposició no de llei, o qualsevol altre artilugi semblant,
promogut pel senyor Jaén Palacios, portaveu d'Educació a
l'anterior legislatura, del PP, que instàs el govern central a
dotar molt millor les transferències en matèria educativa.
Algun lector se'n recorda? Perquè si és aixà amollaré el mac
en terra. Ni tampoc, i això ja ho he escrit altres vegades, el
sr. Matas -si és que la companya de gabinet, la ministra
d'Educació i Cultura li ho féu avinent, que li havien demanat
reiteradament audiència- en cap moment s'oferà a intervenir
perquè la ministra rebés el conseller d'Educació i Cultura,
Damià Pons, que d'una manera ben documentada es feia ressò del
dèficit amb què fou dotada l'educació a les Illes Balears, amb
l'agreujant a més, que les Illes Balears han estat durant
aquests darrers anys una comunitat receptora de múltiples famÃlies,
de distintes cultures i llengües, amb infants a escolaritzar i
per tant era més que necessari augmentar els recursos econòmics.
I ara ens volen fer creure o volen donar a entendre a l'opinió pública
que la variable dels immigrants és una cosa que s'ha produït
d'ençà que ells han assumit el poder. Per què no volen ni han
volgut reconèixer mai l'esforç que va fer l'anterior govern del
Pacte de Progrés en matèria educativa i, en canvi, han procurat
embrutar-la, per no dir una paraula més lletja, llefiscosa i
excrementable, amb la demagògia de la lliure elecció de centre
o la imposició dels programes d'immersió?
Tanmateix, i m'haureu de perdonar que sigui malpensat, crec que
tot plegat no és altra cosa que una burda escenificació. Han
passat nou mesos molt feliços, tocaven amb la mà plana en el
cel i podien dir qualsevol cosa que els passàs per l'enteniment:
que els del pacte eren un mals negociadors, que ells en canvi,
havia estat com arribar i moldre. Ara tot ha canviat. No crec que
els interessi tant l'efectivitat de la petició com
l'escenificació de la pregà ria. Saben, tanmateix, que en
economia els tords volen baixos i que mai podrien aconseguir, ni
enc que manassin els seus, tot allò que voldrien. Per això els
interessa ara parar humilment la mà , fer el primer envit,
empenyorant-hi un trumfo tan important com pugui ser l'as de
bastos Matas. Volen fer veure que ells hi posen tot de la seva
part i que si no ho aconsegueixen serà perquè els altres són
sectaris, tot oblidant que ells alguna mica sà que ho han estat,
de sectaris, durant aquests darrers quatre anys, però en parlar
de mi no ric. Mentre Matas sortia a la tribuna d'oradors, tot el
PP preparava els mocadors, no per demanar lul·leiejar el
president sinó per iniciar una sorollosa, sostinguda, llarga i
postissa plorada. Com la de les dones que acudeixen al meu poble
a l'enterrament de la sardina. Res sense substà ncia, sense fons,
pura escenificació.
|