|
D'una illa i un hotel
Els passats dies de la quasi obligada diàspora de Setmana
Santa, vaig tenir el guster de compartir amb un grup d'Amics del
Museu de Mallorca, magnífics companys i companyes, un viatge
curtet però intens en quant a vivències, a l'estat independent
de l'arxipèlag de Malta, allà baix, Sicília enllà. De les
particularitats i anècdotes de l'eixida vos en faré part en
properes entregues, perquè n'hi ha moltes i molt sucoses. Avui
sols parlaré d'un fet que, com a mallorquí pretensiós de la
meva nissaga, trob que és d'importància sobrada: l'hotel allà
on mos allotjàrem. Es tractà del Sol Suncrest (****), Qawra
Coast road, Qawra SPD 08, Malta. I no, mirin, l'establiment no va
ser del nostre gust ni prop fer-s'hi. Per començar, així,
d'entrada, al mateix «hall», en lloc ben vistable, hi vàrem
poder trobar una superfície informativa amb la grafia de devers
una dotzena de banderes, inclosa la que hauria de ser la
d'Espanya, però no ho és: és una de bicolor groc-vermell-groc
en horitzontal, amb un escut ben enmig, representada una gallina
ales esteses i posat pinxo, amb una llegenda que posa: «Una
Grande y Libre». D'on deu ser aquest pedaç? Advertida del
particular la senyoreta de recepció, va semblar que sentia
ploure, o que li donàvem memòries per a la tieta d'Artà. Amb
una ferratina on un poliglot de la colla va escriure «Void» (anulat)
i «unlawful» (il·legal) una quadribarrada menudona tapàrem la
llegenda, però al poc temps, qualcú molt puntós (de fer punts),
possiblement complint ordres del «management», ho arrabassà
amb traïdoria. La política de l'empresa és allò que és, per
l'observat. Ordres són ordres. Més coses: en tot l'establiment
no hi ha absolutament ningú que parli la llengua de l'imperi, o
sia, els que, com jo mateix, no sabem més idioma que el propi i
l'imposat, a fer moltes grosses de punyetes; per consumir al bar,
a la cafeteria, o al menjador de la casa, no basta ensenyar la
clau de l'habitació com és normal a tot el món conegut pel que
signa, ben alerta, has d'anar a recepció, signar una Visa en
blanc, (sí, sí, el que sentiu), et donen una cartolina amb les
teves entresenyes, i au, visca la burocràcia curra i la
desconfiança ostensible. Ofensiu. Insultant sense matisos. Qui
no es fia, no és de fiar, deia mon pare. Qui sap fer un paner,
també pot fer un cove, repetia els dies inspirats, ell. Per
altra banda, formant part d'un grup ben definit i essent posseïdors
d'una clau d'habitació, em voleu dir que no tenen segura la
cobrança? Normes de la casa, diuen. Com també ho deuen ser, i
parlam de tot un hotel de **** : mantell de plàstic, magres
tovalloles de paper al menjador bo, flors mostoses també de plàstic,
regalims de brutor als vidres de tot l'edifici (prop de 500
cambres), la moqueta feta un oi, alguna tovallola amb forats,
netedat per tot arreu a ritme de menys de mitja virtut, mantes
acartonades, grolleres (qualcú va dir: mantes de mul), que,
paraula, al quarter quan jo vaig fer la «mili» eren de millor
qualitat... Als banys no hi ha bidet ni dutxa-telèfon, sols
dutxa fixa i mala de trempar, els baixos de les cortines de la
banyera vorejats amb uns centímetres de fongs diversos, engrut
talment; banyeres «restaurades» per tot arreu amb una mena de
«Típex» gens ni mica decoratiu; l'aigua de la cisterna de
l'inodor que funciona mitjançant una manxeta manual per a més
«comoditat» del client; les terrasses de les cambres no han
coneguda neteja des del dia de la inauguració, l'any 1988;
telefonades del bambet de recepció per despertar-te els matins
equivocant-se d'hora tots els dies... Etcètera. A tots nosaltres
aquest cúmul de defectes i despropòsits mos va resultar molt
desagradable. I més tractant-se d'un hotel de Sol Melià, o sia
dels que els mallorquins, per la mateixa gènesi de la cadena
hotelera, també els sentim com una mica nostres, vulguis o no.
Estretor de cor davant les flagrants mancances observades. Potser
caldria que, qui pot fer-ho, posàs remei al particular el més
aviat possible. Seria d'agrair.
|
