|
A algú perifèric li agrada José Bono?
Potser vaig errat. Sempre que em planteig una qüestió de
l'envergadura de la del títol, indefectiblement m'assoleix el
dubte de si es tracta de manies personals, mala química, o
qualsevol altra cosa el que m'eruga l'enteniment. A mi, no és
que no m'agradi, només, és que quan surt pel televisor a dir
coses amb la seva «xuleria», tot d'una pens: quina pardalada
dirà avui? I va i l'amolla. No pot ser mai mitjanament sana la
seva pública declaració de positura en contra dels
nacionalismes perifèrics, per després reafirmar-se rotundament
com a nacionalista espanyol, «naturalmente». I d'això ja fa
temps, encara que l'altre dia encara forçà l'intel·lecte per
fer-nos una paràbola sobre els colors de les camisetes de futbol
«regionales» o «nacionales», recorden? Sí, allò de la seva
sempiterna vocació d'home d'estat que ja li ve de la més tendra
infantesa... Tenc per a mi que, per poc que s'entreni aquest
cosset, farà bo el Trillo «manda güebos!», l'euro a la
periodista i el «viva Honduras!», el reguitzer antecessor en la
cartera de Defensa. I si no, temps, paciència i troca per fer
calça. Perquè, a veure, a què va venir l'altre dia allò de la
seva tradició juvenil falangista, «porque lo éramos todos», o
de manifestar-se a la primera ocasió que tengué en contra del
sindicalisme de les forces armades i de la guàrdia civil, o que
no havia de demanar permís a ningú per ser cristià i dir-ho. O
si mancava testosterona a aquell o a l'altre, perquè no havien
assistit a la fantasmada, a la representació d'orba estultícia
de la seva presa de possessió, en el més pur estil aznarià,
superb i pinxo. Tot així, exclamat sense to ni so, i què
punyetes mos importava a tots nosaltres. Com si en la intimitat
vol professar de monjo tibetà o d'eixalador de papallones de la
col, per posar dos exemples al vol. Ara bé, potser qualcú li
hauria de dir que: amb la cartera de ministre de la cosa damunt
la taula, ha de poder arribar a la saviesa d'entendre que té
l'obligació de no ser ni cristià, ni monjo tibetà, ni
falangista: ha d'exercir de laic i de demòcrata. L'home privat
que faci el que pugui, com si se l'esclafa amb dos macs de
torrent si li ve de gust i no li vull gens ni mica de mal. Però
no sé què passa que per aquest càrrec de tan alta
responsabilitat, sembla ser que a tothora escullen el xot més
assilvestrat de la guarda. I el més banyota. Que tota la gent
d'esquerres i els nacionalistes de dretes de Catalunya, Euskadi i
Galícia ja li han hagut de fer saber que, de caspa, encara n'hi
ha un bon sobrant del govern anterior, no és precís que en
generi més, ell. I que d'esquiterells i primcernuts errats de
comptes presumptuosos, ja n'hi ha ben a bastament a lloure; no en
manquen, ans al contrari. Però, ja dic, no me sembla dels més
aprenents, el ministre d'estrena. Fins al punt que m'ha fet
recordar un acudit del Perich que vaig llegir fa unes setmanes a
El Jueves. Aquest: «Se puede ser de derechas y buena persona...
Se puede ser de izquierdas y mala persona.../ Y ello qué
demuestra?/ Que ambos se han equivocado de bando a la hora de
militar». Amb una paraula... No trob que la nominació d'aquest
ministre sigui una decisió encertada d'en ZP, santa Clara feia
bunyols i li sortien sense forat. Au, ja ho he dit.
|
