El factor humà , decisiu per evitar qualsevol accident
Penso que és ben representatiu l'accident aeri de l'1 de
juliol de 2002 entre un Boeing 757-200 de cà rrega de la companya
DHL i un Tupolev 154 M de passatgers de la companya BasKihirian
Avilinii, de la Federació Russa. Ambdues aeronaus xocaren mentre
sobrevolaven el Llac Constança; al moment de la col·lisió
estaven controlats, mitjançant cobertura radar, per Zuric UAC.
Pareixia impossible que aquesta catà strofe es produÃs al centre
d'Europa, ja que es tracta d'una regió que disposa de bones
infraestructures i dels mitjans tècnics més avançats dins el
camp del control aeri. A més, els dos avions duien incorporats
el sistema Traffic Collision Avoidance System (TCAS) pensat i
dissenyat, única i exclusivament, per evitar el que precisament
va passar. No obstant, la decisió equivocada del controlador i
la conseqüent reacció del pilot desencadenaren el sinistre.
Possiblement és l'exemple més clar que, malgrat l'evolució
constant de l'avionòtica, el factor humà és la peça clau per
garantir la seguretat.
Aquests accidents, per la seva espectacularitat i el nombre de vÃctimes
que solen dur associats, posen la pell de gallina; no és
d'estranyar que molta gent es replantegi les seves vacances per
tal d'evitar el transport aeri o, si no els queda altre remei,
pugin a l'avió amb el cor estret i una expressió de pà nic
dibuixada a la cara. Les estadÃstiques, però, ens indiquen que
podem anar mes tranquils del que pot semblar en un moment donat.
Sempre m'ha cridat l'atenció que, aquestes mateixes persones,
vagin tot el sant dia amunt i avall amb el cotxe, sense cap temor
a deixar-se la pell sobre l'asfalt. Segurament el plantejament
estadÃstic ni els passa pel cap. Necessiten dominar la situació
i tenen la sensació que amb el cotxe la controlen, cosa que, des
del meu punt de vista, és més que discutible.
Perquè a mesura que avança el 2004 augmenten les xifres de
persones que han perdut la vida a conseqüència d'un accident de
trà nsit; i això que encara no hem entrat dins els mesos
d'estiu, sempre associats a un notable increment de població i
desplaçaments per carretera. Davant uns fets tan preocupants ens
solem demanar on és la solució. No comparteixo la teoria dels
que defensen la polÃtica de les autopistes, culpant de tots els
mals els ecologistes que s'oposen al desenvolupament d'una gran
xarxa de vies rà pides. I no hi crec perquè està demostrat que
els accidents se produeixen a les autovies, carreteres, camins i
caminois. Lògicament la ratio d'accidents d'una via determinada
sol ser directament proporcional a la intensitat de trà nsit que
suporta. Des del meu punt de vista, el factor clau, el que
veritablement pot minvar aquesta tragèdia, és el factor humÃ
basant-se amb dos aspectes: el respecte a les regles establertes
(no a l'alcohol, circular només a la velocitat permesa, no als
avançaments prohibits...), i la conscienciació que les
distraccions o els excessos de confiança solen ser mals companys
de viatge.
La referència inicial a l'accident del Llac Constança pot
semblar gratuïta, no ha estat aquesta la meva intenció; crec
que aquests fets ens demostren clarament que la tecnologia punta
o les millores dins qualsevol sistema de transport, queden anul·lades
davant una mala decisió. Amb el trà nsit rodat passa exactament
el mateix, els avanços dins el món de la mecà nica o el bon
estat de les vies de comunicació són importants, sens dubte,
però de res serviran si ens comportem d'una manera poc
respectuosa, agosarada o irresponsable. Dins el binomi home-mà quina
la persona sempre sol tenir la darrera paraula.
|