|
Les malmenades paraules: enèsima entrega
En aquestes altures, o baixures, tornar a insistir sobre la
necessitat, la urgència de continuar essent caparruts en la
resistència necessària per a la preservació dels nostres mots,
sembla clara indicació de paranoia galopant. Però no. Tots els
dies tenim exemples clarificadors de l'estultícia dels que
confonen gentilesa amb feblesa, honor amb toixarrudesa, instint
de supervivència amb miopia... I diuen Espanya com a exclusiva síntesi
de tota veritat i noblesa. La resta, baleigs, porgueres, per a
ells. Per això mateix, quan es té l'oportunitat, la
possibilitat d'allargar una micoia més la vista, quan l'horitzó
pareix apropar-se, encara que només sia poc, un s'hi aferra amb
fe i esperança. Gens ni mica de caritat. Abraona l'eina i comença
a fer-la treballar. És el que faig jo ara. Dies passats vaig
rebre el butlletí del PEN Català del mes d'abril, que adjuntava
el «Manifest dels escriptors catalans», que recull les
conclusions dels actes que, amb el nom de «Paraules i futur»,
s'havien celebrats a Palma, València i Barcelona en dates del
passat mes de març. Havien estat uns actes prefòrum,
preparatoris del diàleg: «El valor de la paraula», que
organitza el PEN Internacional i que tendrà lloc del 17 al 21 de
maig al Fòrum Barcelona 2004. Com que faig comptes assistir-hi,
amb posterioritat ja us en faré part. Mentre, és la meva
intenció oferir-vos un tast del mencionat manifest. Entre altres
coses, diu: «Els països de parla catalana han après durament
el valor de les paraules, perquè han hagut de defensar la seva
llengua en circumstàncies molt hostils»... I més avall
continua: «Per això estimem aquesta llengua, perquè els seus
mots tenen la riquesa que hi han aportat generacions de parlants
que l'han emprada en els moments de goig o de derrota...».
Segueix un poquet més endavant: «Conservar aquesta llengua vol
dir garantir-ne un ús social generalitzat que, en les actuals
circumstàncies polítiques i socials, tendeix a afeblir-se. Quan
es permet i fomenta que la llengua de les Illes, de València i
de Catalunya no sigui considerada una mateixa llengua, quan es
considera que la riquesa lingüística del país pot ser tolerada
però no fomentada perquè afebleix la unitat d'Espanya...». I
abunda: «Quan els representants públics no se senten obligats a
un ús competent del propi idioma... / quan es troben més
barreres que facilitats en la difusió internacional de la pròpia
literatura, el valor de les paraules es devalua». Per finalitzar:
«Per fidelitat a la nostra comunitat, per amor a les paraules,
per poder-les compartir amb els que s'integren al nostre país,
per poder-la llegar als qui ens succeiran, per fer-ne pont de
comunicació amb altres llengües i cultures, afirmem la nostra
determinació de preservar el valor d'aquestes paraules. I, per
això mateix, també defensarem el dret dels altres pobles i
cultures a utilitzar les seves llengües, a potenciar les seves
literatures per així garantir la riquesa lingüística de la
Humanitat». Després d'això dit al manifest, molt poc hi puc
afegir. Potser únicament: bona nit tenguin i que descansin bé.
Fins diumenge que ve.
PS.- Més allà de les bones maneres i versionaments més o menys
oficialitzats, la voluntat de Jaume Matas d'abandonar un projecte
tan important com l'Institut Ramon Llull és clarament
exponencial de la zaplanització que ens espera. A les barricades
ens veurem.
|
