|
Signes, senyals i símbols
Tal vegada el món particular, la vida... -per dir-ho d'alguna
manera que no vulgui dir res- és una successió de fragments
inconnexos d'una estranya lletania, petites llenques esparses
d'un mirall que reflecteixen bocins lluents del nostre passat,
potser aquests fragments inconnexos no són altra cosa que les
petites embostes que la memòria ha amuntegat dins el sostre dels
records. Així, a vegades se'ns apareix amb nitidesa, el fragment
d'una oració -canònica i pia-, reduïda gairebé a l'esquelet
d'una jaculatòria; o bé, encadenam dins les nostres llacunes
d'història el nom de dos herois de guerra -jo pertany als qui
encara varen aprendre la història des d'una perspectiva un xic
èpica- o les ginyes d'una fórmula matemàtica, la qual no sabem
aplicar. Entre aquests miquims de memòria, record que, com una
bufada d'aire fresc, quan estudiàvem això que baixet, baixet,
se'n deia gramàtica moderna, hi havia un epígraf d'una lliçó
que començava així: signes, senyals i símbols. I eren, per no
allargar-me massa, com una mena de gradació des d'allò més
evident fins al més simbòlic entre un significant i un
significat. (Així el fum és signe inequívoc de foc; un senyal
amb una ambulància pintada pot significar urgències hospitalàries;
mentre que ja és molt més simbòlic que un colom picassià
sigui referent de la pau).
Bé, idò una vegada passada l'eufòria d'haver-nos llevat el PP
del mig, el del govern de l'Estat -val a dir que així com
s'havien posat les coses era una eufòria més que necessària i
justificada- comença a ser hora que vegem una mica els signes,
els senyals i els símbols de la nova realitat política que s'ha
configurat. Si el fum és signe inequívoc de foc, davant les
coses que ells creuen transcendentals -ja m'entenen què vull dir:
la unitat de la pàtria, la integritat del juevert i altres
condiments que tots ja coneixem- la sintonia entre el PP i el
PSOE serà internament harmònica. (La LOHAPA la varen inventar
els socialistes, i no fa tants de segles, no cal perdre la memòria
històrica!). Ara vaig llegir l'altre dia que hi havia sintonia
pel que fa a reeditar el pacte antiterrorista -no és que no ho
cregui necessari i evident, però això predisposarà a qualsevol
tipus de pacte per salvaguardar allò que ells (PSOE i PP)
consideren qüestió d'estat. De fet, la substitució d'en Trillo
per en Bono no ha estat altra cosa que l'intercanvi d'uns cromos
repetits. I la primera visita del nou ministre a un destacament
d'Euskadi podria ser una metàfora postmoderna d'allò que en dèiem
«poner una pica en Flandes». I suposam que s'engirgolaran
alguna fórmula semblant al cafè per a tothom per deixar les
reformes estatutàries i les competències i les dotacions econòmiques
en una mena de lifting teòric, com el que ja ens receptaren i
feren prendre no fa massa temps. Que això és millor que el que
teníem? Ningú no ho dubta, però ja és una petita tragèdia
l'haver de triar entre una garrotada o una pessigada de monja.
Per altra banda, des d'aquí, els qui creim que formam part d'una
nació cultural que altre temps se'n deia Països Catalans, miram
una mica de reüll què passa a Catalunya i quines relacions
estableix amb Espanya. Perquè, a vegades sabem que ens podem
beneficiar, ni que sigui de rebot, de les polítiques que en matèria
nacional, cultural i lingüística es duen a terme des del
Principat. La cosa, vists els senyals d'aquest darrer mes, no
convida a l'esperança. El col·lega Melià i Ques ho va dibuixar
molt encertadament, a parer meu, dijous passat en aquesta mateixa
secció. La relació del PSC amb el PSOE, Barcelona-Madrid, de
moments només dóna senyals de ser de mena comparsa. Així, el
Govern Català -recordem que ERC té la conselleria d'Educació-
ha fet marxa enrera en alguns aspectes que va dir que no
aplicaria en la qüestió de la LOCE, com és la repetició de
curs. I ho ha fet, en el precís moment que el PSOE de Madrid ha
mantingut aquest punt (cosa que no significa que jo hi estigui o
deixi d'estar d'acord, amb aquest punt de la LOCE).
Però la cosa que em sembla que frega el patetisme és
l'increment dels impostos sobre els carburants per finançar la
sanitat. Com pot en Carod Rovira, que ha anat a demanar els
peatges gratuïts fent happenings a peu d'autopista, demanar a la
ciutadania de Catalunya que pagui el carburant més car que a la
resta d'Espanya? I a sobre els peatges! No és el concert econòmic
allò que hauria de reivindicar? No és que l'estat pagui allò
que deu a Catalunya?
Finalment, l'enterrament que s'ha fet a les braves i sense donar-li
el combreg, ni haver-ne vetlat el cadàver amb compungiment de
l'IRL és un símbol de les poques ganes que tenen de fer país
des del PSC, i els d'ERC, amb el Conseller en cap, al davant, no
n'han dit ni pruna! Però d'aquest tema ja se n'ha escrit molt i
bé aquesta setmana.
|
