Per aquà no anem enlloc
El tancament de la crisi de l'Institut
Ramon Llull per la via de la liquidació per fi de temporada i la
subsegüent decisió d'anar a la Fira Internacional de
Guadalajara com a paÃs convidat d'honor ma non tanto, és
a dir, amb Catalunya desfilant captiva i desarmada sota pavelló
espanyol (Maragall i la ministra Calvo ja ho saben, que Espanya
no té cap pavelló firal a Guadalajara; però pabellón també
significa bandera, i de tothom és sabut que és obligació
deixar-lo sempre bien alto) no tan sols resulten ofensius
als principis més elementals que han de regir qualsevol polÃtica
cultural, sinó també al sentit comú de qualsevol ciutadà de
Catalunya que no tingui ganes de veure's oficialment denigrat a
dins de casa seva i davant del món sencer. Això s'ha d'afirmar
al marge d'opcions ideològiques o de partit, i també a pesar
que a una desoladora majoria de mitjans de comunicació catalans
no els sembli un tema de prou importà ncia. Per posar un exemple
que els responsables d'aquests mitjans puguin entendre, els
demanarem que intentin imaginar-se a si mateixos reaccionant en
el cas que un govern espanyol, del signe que fos, decidÃs
carregar-se l'Institut Cervantes i acudir com a paÃs convidat
d'honor a un esdeveniment internacional de primera fila amb una
paradeta ambulant de llibres i sota una altra bandera. No cal dir
que el tema aniria a portada de tots els diaris i informatius, i
que se'n faria un seguiment estricte. Però, quan la cosa no va
amb la nació sinó amb la provÃncia, ja hem vist que es pot
despatxar amb un breu, mentre la portada l'ocupa la infumable
barreja de heavy-glam dels setanta i new age hortera a matar que
va ser l'acte inaugural del Fòrum dels collons. Però millor que
no divaguem i anem per parts, com aconsellava Jack l'Esbudellador
(a qui, per cert, avui en dia segurament farien conseller de
Cultura).
Que després d'un culebró tan exageradament llarg i tortuós com
el que havia afectat l'Institut Ramon Llull s'acabin reunint els
dos presidents dels governs implicats només per constatar que el
desencontre continua encallat exactament al mateix punt i acte
seguit adoptar la divertida solució de desmantellar l'entitat és
un disbarat que no deu tenir precedents. Des de quan se celebren
reunions presidencials amb l'escenificació d'un fracàs com a
ordre del dia? Que no havia fet ningú els deures, aqu� La
reunió de Matas i Maragall divendres passat a Palma va ser el
funeral de l'Institut Ramon Llull, perquè el que n'ha quedat ja
només n'és un espectre, com ho serà l'organisme que Matas ha
anunciat que crearà dins l'administració balear per suplir-lo.
L'objectiu principal del Llull, allò que justificava la seva
existència i la feia necessà ria, era la promoció exterior de
la llengua i la cultura catalanes enteses com a conjunt, per
damunt de les divisions administratives que separen els
territoris on aquesta llengua i aquesta cultura malviuen. Després
de l'abandonament del govern de les Balears, això que ha quedat
serà el que vulguin, però ja no és l'Institut Ramon Llull: com
a mà xim una mena de duplicat del Copec, sense gaire sentit,
perquè el Copec ja existeix. Els presidents de Catalunya i de
les Balears van demostrar per la llengua i la cultura catalanes
el mateix respecte que un parell de hooligans de les
Rambles, i això encara sap més greu perquè de Matas ja ho sabÃem,
però de Maragall (i ho dic sense gens d'ironia) sincerament
n'esperà vem molt més.
Malgrat l'estupor i la tristesa que el resultat de la reunió de
divendres ens havia deixat, crec que ningú preveia que l'endemÃ
mateix Maragall rematés la jugada acordant amb la ministra Calvo
que Catalunya acudÃs el proper mes de novembre a la Fira del
Llibre de Guadalajara no com a paÃs convidat d'honor, sinó com
a mer apèndix d'un inexistent pavelló espanyol (la presència
espanyola a la Fira es limita a l'habitual estand de la Federació
de Gremis d'Editors d'Espanya, actualment presidida, i sort n'hi
ha, per Jordi Úbeda). Naturalment, sense molestar-se a consultar
res amb l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, entitat que,
amb el suport del departament de Cultura i de l'Institut Ramon
Llull, en el seu moment va negociar i té esment d'organitzar la
presència editorial catalana a Guadalajara. Bé: si aquesta
decisió es confirma, no tan sols s'haurà perdut una oportunitat
única (és molt difÃcil que un paÃs sense Estat com Catalunya
sigui convidat d'honor en un certamen editorial internacional, i
menys encara de l'envergadura de Guadalajara), sinó que el més
probable és que la possibilitat, ja força lligada, que
Catalunya fos paÃs convidat a la Fira de Frankfurt l'any 2006 es
malbarati com a conseqüència d'aquesta plantada injustificable.
En una paraula, Catalunya haurà fet el ridÃcul als dos
esdeveniments editorials més importants del món, i una feina
d'anys que podia tenir conseqüències molt interessants per a la
difusió i el reconeixement internacionals de la llengua i la
literatura catalanes se n'haurà anat a fer punyetes. Dilluns
vinent, el president de la Fira de Guadalajara, Raúl Padilla, ve
a Barcelona a entrevistar-se amb Maragall. Esperem que, d'aquà a
aleshores, el president hagi parlat amb els interlocutors
pertinents i hagi reconsiderat la seva decisió.
En tot cas, és evident que per aquà no anem enlloc. No m'afegiré
a les veus que reclamen la dimissió de la consellera Mieras, però
sà que faré un suggeriment. Posats a desballestar coses, el
millor seria suprimir directament la conselleria de Cultura, tota
sencera, i al seu lloc crear-ne una de nova, amb un nom que
sobretot evités la paraula cultura, tan elitista i avorrida. La
nova conselleria es podria anomenar, no sé, de la Diversitat i
l'Alegria: sonaria molt més agradable, i, a més, sintonitzaria
de forma ben sostenible amb l'aclaparadora vulgaritat i la
simbologia mongòlica del Fòrum, que ja ens podem acostumar a
mirar com el model cultural de referència per a polÃtics de tot
color, aparença i mida.
|