El PSM opina. 28/05/2004

Desolació a Darfur

La guerra que embruta de sang els tres estats de Darfur, a l’oest del Sudan, des del febrer del 2003, ha provocat una de les catàstrofes humanitàries més greus d’aquest principi de segle: 110.000 refugiats al Txad, 700.000 desplaçats a l’interior del país, més de 10.000 morts (1). Els testimonis relaten les mateixes escenes de desolació i de pillatge: atacs a l’alba, ciutats cremades, carreteres tallades, ramats robats, districtes prohibits per a les organitzacions humanitàries i per als estrangers. En pocs mesos, els conflictes tribals que marquen l’actualitat a Darfur des de fa vint anys s’han transformat en una guerra civil mortífera.

Darfur treu el seu nom de l’ètnia fur, poble de pagerols negres que habita el massís muntanyós del djebel Marra, al centre del país. Aquest grup dominava un regne independent fa molt temps, incorporat al Sudan el 1916. La província es va dividir en tres estats (Darfur del Nord, del Sud i de l’Oest (2)). La meitat nord de la província és sahariana, recorreguda per nòmades camellers. El centre i el sud, fora de les zones muntanyoses més regades, les tribus pastorals i les poblacions de pagerols conviuen amb furts regulars, especialment quan les pluges són escasses. Darfur, país de tribus, en té moltes. Totes són musulmanes, però l’àrab només és la llengua materna d’una minoria de darfurians. Les tribus àrabs, o com a mínim, anomenades així pels seus adversaris, generalment són nòmades, camelleres al nord, vaqueres al sud. Les tribus africanes a vegades són de pastors però sovint són de pagerols. A Khartum, no obstant això, sovint a tots se’ls considera amb el mateix menyspreu.

La crònica del Darfur és la dels conflictes entre ramaders, a la recerca d’aigua i pasturatge, i pagesos que protegeixen els seus camps i els seus béns magres. En aquest país sobri en recursos, totalment negat d’equipament i abandonat, l’explosió demogràfica (la província compta amb sis milions d’habitants, el doble dels que tenia fa vint anys) ha fet més violenta la competició per l’aigua i l’espai. La regulació tradicional dels conflictes, basada en el respecte dels nòmades d’itineraris (els colors d’orientació nord–sud) i de períodes precisos de transhumància, va començar a enfonsar-se amb la gran sequera i la fam de meitat dels anys vuitanta. Des de llavors, Darfur està en crisi. Malgrat la presència de responsables polítics originaris de la regió als cercles del poder a Khartum, la situació s’hi ha deteriorat any rere any.

Una guerra mortífera va oposar, del 1985 al 1988, els furs a les tribus àrabs llançades a l’assalt de les seves ciutats, entre anades i vingudes entre el Txad i Darfur, intervencions de la legió islàmica libanesa i jocs de poder del partit Umma del Sr. Sadiq el-Mahdi. Semblava que podia haver-hi un moment de paroxisme, lligat al període de sequera. Amb el retrocés pareixia una premissa. Els àrabs rizeigats del sud van obtenir una confirmació d’un dar (país) per a ells en la regió d’Ed-Duein, però la impressió de treva, més que de pau, prevalia durant la conferència de pau que va posar fi a les hostilitats al novembre del 1989.

La instauració d’un règim militar islamista al Sudan, el 1989, no va regular el problema de la inseguretat ambiental. Al contrari, la benvolença més marcada de les autoritats envers les tribus àrabs va encoratjar les més bel·licoses. Moltes figuraven entre els dignataris del nou règim. Durant els anys noranta van tenir lloc moltes guerres locals, sovint ignorades a l’estranger, en els tres estats de Darfur: el 1990, entre furs a favor de l’Exèrcit Popular d’Alliberació del Sudan (APLS) del coronel John Garang i l’exèrcit que tenia el suport dels àrabs benis halbas (3). El 1996, al sud, entre rizeigats i zaghawas. El 1997–1999, a l’oest, entre pagesos masalits i àrabs um jululs. Tot sovint, la iniciativa de les hostilitats retornava a les tribus àrabs. Per designar les seves milícies, es va expandir un nou vocable terrorífic, janjawid, un mot compost que significa aproximadament ‘els cavallers del diable armats amb kalaxnikov’. Ja que si, abans, carregaven amb llances i espases, des dels anys vuitanta s’atacava amb fusells d’assalt.

Des del 2001, els incidents impunes (atacs de ciutats, robatoris de bestiar, ràtzies) es van multiplicar, especialment entre Nyala i Geneina, afectant sobretot les comunitats masalit i fur. El caràcter sistemàtic i massiu dels assalts convencia les víctimes que s’aplicava un intent coordinat de neteja ètnica. A Darfur Nord, molts incidents greus van animar, alhora, la tensió entre zaghawas i àrabs ereghat o rezeigat.

El 25 de febrer del 2003, un Front d’Alliberació de Darfur (FLD), presidit per l’advocat Abdel Wahid Mohamed Nur, va desencadenar la insurrecció al djebel Marra. La rebel·lió unia aquesta vegada pràcticament totes les tribus africanes de Darfur. Fundat, aproximadament un any abans, l’FLD es basava en les milícies d’autodefensa de camperols fur. Per ampliar-se a les altres tribus africanes, especialment als masalit, als zaghawas i als bertis, va prendre, al març del 2003, el nom d’Exèrcit d’Alliberació del Sudan (ALS).

L’assumpte es va preparar bé i se’n van treure les lliçons dels anys vuitanta i noranta. L’ALS es va llançar a l’assalt dels controls de policia i les guarnicions de l’exèrcit dels raids de Toyota equipats de metralladores Dushka, punts de combatents proveïts amb llançagranades RPG, morters i kalaxnikovs. Els caps van usar telèfons satèl·lit. Els rebels es van emparar de localitats com Golo o djebel Marra, on van establir el seu quarter general, o Tinè, a la frontera txadiana, seu del principal sultanat zaghawa. El seu cap militar era un home d’experiència: el 1990, el Sr. Abdallah Abakkar era un dels comandants del raid triomfal que, va partir de Darfur, va instal·lar el Sr. Idriss Deby al poder a N’Djamena. A la primavera del 2003, les forces governamentals van patir un revés rere l’altre. L’exèrcit plantava cara millor que els seus efectius concentrats al sud del Sudan (4) i que enregistrava, a les primeres setmanes, un nombre significatiu de desercions de soldats originaris de Darfur.

A Khartum, el president Omar al-Bashir va actuar com a militar, transferint unitats del sud del Sudan i intentant tancar les fronteres amb els països veïns, el Txad i Líbia. El coronel Muammar al-Gaddafi va acceptar detenir el trànsit de camions entre Líbia i Darfur, i el president txadià Idriss Deby, va cooperar amb l’exèrcit sudanès a la zona fronterera. Però les armes eren abundants, i les fronteres del desert incontrolables. El 25 d’abril del 2003, l’ALS va aconseguir un cop audaç penentrant a El-Fasher, la capital de Darfur Nord; va prendre el control de l’aeroport i es va emparar del general d’aviació Ibrahim Bushra (5).

A Khartum, la humiliació va arribar a dalt de tot. El president va demanar als governadors de Darfur fer detenir molts intel·lectuals i notables sospitosos de simpatia amb la rebel·lió, a Nayala i El-Fasher. Es va constituir un comitè de crisi, la principal decisió del qual va ser mostrar-ne les dures conseqüències. El general Osman Mohamed Kibir, nou governador de Darfur Nord, va enrolar oficialment les milícies àrabs, les va armar, i els va donar carta blanca contra els territoris rebles. Els insurrectes van continuar marcant els punts, però les seves ciutats també van ser clarament atacades.

A les acaballes d’estiu, el president Bashir va parlar secretament amb l’ALS, amb la intermediació del president txadià. Aquest últim, d’origen zaghawa, coneixia bé els rebels i temia que la crisi no alterés la seva aliança amb el president Bashir. La intervenció va tenir èxit i es va concloure amb un alto el foc el 3 de setembre a Abeché (Txad). No va tenir endemà. Per a Khartum, es tractava sobretot de treure profit de les diferències polítiques que havien aparegut en el si de la rebel·lió.

Un segon grup, el Moviment per a la Justícia i la Igualtat (MJE), va multiplicar, en efecte, les accions al nord de Darfur. Presidit pel Dr. Khalil Ibrahim, de quaranta-quatre anys, l’MJE tenia base zaghawa. Exmembre del partit islamista del Dr. Hassan Al-Tlurabi (6), el Sr. Ibrahim era familiar del sultà de Tinè i va trencar amb el règim el 1999. El 2000, el seu grup havia publicat anònimament un Llibre Negre, amb èxit, denunciant el control de l’Estat i la política sudanesa de tres grans tribus del nord del Sudan, Shaygia, Jaaliyin i Danagla. L’MJE no va trobar gaire simpatia, no obstant això, per a la causa del sud del Sudan i es va considerar l’advocat d’un gran “Sudan central oblidat�, que anava de la mar Roja a Darfur.

L’MJE, diàriament acusat per les autoritats de ser un nas postís del Dr. Turabi (que en nega la meitat), no va ser convidat a Abeché. Malgrat l’alto el foc, la guerra va continuar, i encara més quan els janjawids, també descartats de l’acord, van seguir amb les seves ràtzies, sobretot a la regió de Zalingei, atacs cada vegada més sovint coordinats amb l’aviació governamental.

Amb l’expiració oficial de l’alto el foc, el 16 de desembre del 2003, es va reprendre la guerra en el conjunt de la província. El Govern de Khartum, que havia tingut temps de reforçar el seu exèrcit, va passar a l’ofensiva, amb un èxit considerable. El cap militar de l’ALS, Abdallah Abakkar va ser assassinat i l’exèrcit va reconquerir els centres del país zaghawa, kulbus i Tinè, provocant l’èxode al Txad de moltes desenes de milers de dones i nens. Va tenir el mateix èxit, més al sud, al país masalit, i fins i tot a les llunyanes muntanyes saharianes habitades pels meidobs. Per contra, els intents de l’exèrcit per invertir el jebel Marra es van quedar curts.

El president Omar al-Bashir, proclamant la seva “victòria completa�, va anunciar el 9 de febrer la “fi de les operacions militars�. No era res. L’exèrcit havia restablert el seu control a les aglomeracions, però els combats continuaven. Les matances de civils també. Així, per exemple, el 27 de febrer, a la regió de Tawila (Darfur del Nord) o, el 7 de març, la de Wadi Salih (Darfur de l’Oest) o quan els janjawids van executar a sang freda més d’un centenar d’adults. Les Nacions Unides també van reparar en com a mínim quatre camps de concentració de dones i nens on les condicions eren horroroses. L’ALS, amb el seu nou cap militar, el Sr. Jibril Abelkarim Bahri, no obstant això, va continuar essent poderós, malgrat les seves divisions internes: comptava amb més de 10.000 combatents organitzats.

L’esperança d’assolir la pau en la interminable guerra del sud del Sudan limitava les iniciatives internacionals a Darfur. A Kenya, el Govern va negociar amb l’APLS. La lentitud de les discussions, compromeses, ara fa vint mesos sota una forta pressió de la diplomàcia americana, inquieta tot i això (7). El coronel Garang i el president Bashir poden, només ells, decidir el demà de tot el Sudan? La insurrecció de Darfur recorda que no.

El Dr. Garang, conscient de la dificultat, es mostra prudent. Tot preservant les negociacions en curs a Naivasha, va protestar contra els estralls de l’exèrcit i dels janjawids a Darfur i va aportar ajuda militar discreta a l’ALS. No va poder, aquests darrers mesos, evitar una crisi de l’Aliança Nacional Democràtica, agrupació dels opositors al règim, el pacte fundador dels quals (dret a l’autodeterminació per al sud en canvi del suport del sud a les reivindicacions democràtiques del nord) es va trobar seriosament arraconada pel cavaller solitari de les negociacions de Naivasha. Però, el 13 de febrer del 2004, malgrat les reticències del seu president, el Sr. Osman el Mirghani, el Consell de l’AND va acceptar l’adhesió de l’ALS, donant a la rebel·lió de l’oest la legitimitat d’una causa nacional.

L’única oferta política del president sudanès als insurrectes darfurians (una conferència de pau a Khartum dirigida per un comitè escollit per ell) semblava, fins llavors, una petició de rendició pura i simple. Al març del 2004, a la vigília del desè aniversari del genocidi rwandès, les agències de les Nacions Unides es van resoldre a denunciar obertament la neteja ètnica en curs a Darfur mentre el secretari general Kofi Annan evocava una intervenció armada internacional.

El president Bashir va acceptar, sota aquesta pressió, concloure, el 8 d’abril del 2004, en presència d’observadors internacionals, un nou alto el foc de quaranta-cinc dies, incloent-hi aquesta vegada l’MJE. Però, en absència d’un veritable acord polític entre la rebel·lió i el Govern i un desarmament efectiu de les milícies àrabs, aquest tercer alto el foc en sis mesos corre el risc de ser només un número més en una sèrie llarga de semblants falsos.


(1) Xifres proporcionades per les instàncies humanitàries de l’ONU a la primeria de març del 2004. El nombre de morts probablement és molt inferior a la realitat. La Creu Roja Internacional i les associacions han vist com se’ls prohibia qualsevol presència a Darfur per part del Govern fins a l’abril del 2004.

(2) Des del 1994, el Sudan està compost de vint-i-sis estats anomenats wilaya, que disposen d’un govern i un consell legislatiu, enlloc dels nou que hi havia anteriorment: Alt Nil (Nil superior), Mar Roja, Bahr el-Jebel, Gezira, Jungoli, Darfur del Sud, Kordofan del Sud, Khartum, Sinnar, Equatoria, Bahr el-Ghazal del Nord, Darfur del Nord, Equatoria Occidental, Alshimaliya, Bahr el-Ghazal de l’Oest, Darfur de l’Oest, Kordofan Occidental, Gaddarif, Kassala, Nahr Al Nil, Nil Blanc, Nil Blau, Warap i l’Estat de la Unitat.

(3) Des del 1983, una guerra civil enfronta el nord arabomusulmà i el sud cristià i animista representat sobretot per l’Exèrcit Popular d’Alliberació del Sudan (APLS).

(4) Llegiu PRUNIER, Gèrard. “Paix introuvable au Soudan�. A: Le Monde diplomatique, desembre de 2002.

(5) Aquest últim serà alliberat tres mesos més tard, després de les negociacions amb els notables de la seva tribu (àrabs masiries).

(6) El Dr. Tourabi, inspirador del cop d’Estat del 1989, eminència gris del règim durant deu anys, es va convertir, després de la seva ruptura amb el president Bashir al desembre del 1999, en un opositor resolt, del qual les autoritats dubtaven de la seva influència. Acusat d’intent de cop d’estat militar, va ser detingut de nou l’1 d’abril del 2004, i el seu partit, el Congrés Popular, suspès.

(7) Els acords es van aconseguir sobre la repartició de riqueses, però les negociacions s’encallen sobretot per les fronteres i l’estatut de la ciutat d’Abyei.