|
I quina és la nació dels catalans?
En Climent Picornell reflexionava fa uns dies en aquestes pàgines
sobre un fet inqüestionable: que l'acció i el discurs sobre el
fet nacional a Mallorca, i fins i tot la identificació de la
nació dels mallorquins, es caracteritzen avui per la confusió i
el desdibuixament. Segons el seu diagnòstic, el nacionalisme a
les Illes Balears, mogut per la prudència i el pragmatisme,
hauria viatjat des d'un primigeni catalanisme, compartit amb els
nacionalistes del Principat i el País Valencià, fins al
balearisme i, més encara, fins a l'insularisme mallorquí,
menorquí, etc., amb el resultat d'embullar la troca i consolidar
l'esquarterament dels Països Catalans.
Segur que tot plegat és tan senzill? Vol dir que l'empanada
actual del nacionalisme mallorquí s'explica tan sols per
l'evolució (o involució, com vulgueu) de la teorització
nacionalista? No hi deu tenir res a veure el menysteniment de la
pluralitat interna dels Països Catalans (històrica, política,
administrativa, social, cultural, econòmica...), per part
d'aquell pancatalanisme de l'«és molt senzill, digueu-li
Catalunya»? No creu que, ençà i enllà de la mar, la referència
als Països Catalans és, majoritàriament, poca cosa més que un
tòpic, una rúbrica que fa quedar bé el discurs, però sense
cap coherència ni connexió amb la pràctica? I al capdavall,
som només els nacionalistes mallorquins els que estam confosos
sobre la nostra identitat nacional, o també coixegen de la
mateixa pota els nostres col·legues del Principat? Jo estic
convençut del segon. I l'actual debat sobre el nou Estatut de
Catalunya em dóna, crec, la raó. Aquí els únics coherents són
els de la CUP: estan en contra de l'Estatut perquè no és per al
conjunt dels Països Catalans, sinó sols per al Principat.
Perfecte. Però en canvi, què fa, per exemple, ERC?
S'autodefineix com l'únic partit nacional català, parla de la
Nació Catalana -que identifica com el conjunt dels Països
Catalans, sense més matisos ni explicacions-, i fa bandera del
pancatalanisme. Però quan és l'hora de la veritat -l'hora de
legislar, de governar, l'hora de l'acció política i no sols de
les paraules-, actua de manera totalment contradictòria amb
aquests postulats: la seva posició és que el nou Estatut, que
òbviament serà sols del Principat, digui que «Catalunya és
una nació», i fins i tot es plantegen que la Constitució
espanyola esmenti les tres nacions històriques: Euskadi,
Catalunya i Galícia. Com quedam? No era el conjunt dels Països
Catalans, la nació? I ara què feim, amb les Illes Balears i el
País Valencià? O és que, d'acord amb la tesi de Josep Guia, li
deim Catalunya a tot, i ens deixam de romanços? No ho sé,
potser podrien arreglar-ho dient que Catalunya és una regió
dels Països Catalans, i que l'Estatut no és nacional sinó
regional, a l'espera de poder fer la Constitució Nacional dels
Països Catalans...
En fi, que de desgavells nominalistes i empanades mentals, com de
joans, peres i ases, n'hi ha per totes les cases. Però hi ha una
diferència: als nacionalistes illencs tot això ens fa passar
una penada, i ens perdem en disquisicions bizantines i
especulacions absolutament estèrils. Ara seré dolent: no serà
que començam a patir la mateixa malaltia dels mallorquins
espanyolistes provincians? Gent profundament acomplexada, marcada
per l'autoodi, dolguda per haver nascut a la perifèria. De què
fan olor, si no, comentaris del tipus que bé que estan a
Catalunya que tenen tevetrès, i ara tindran seleccions, i que
guapos que són, i que malament que estam aquí, i quina merda de
país i de societat que ens ha tocat?
|
