L'ús social de la Llengua Catalana
Conscient de la seva responsabilitat en allò
que afecta la normativa i la normalització de la llengua
catalana, l'Institut d'Estudis Catalans ha cregut oportú fer públiques
algunes consideracions que ajudin a ponderar adequadament la
situació de la nostra llengua pel que fa al seu ús social, a
identificar els problemes amb què s'enfronta i a esperonar
l'estudi i l'execució de les solucions més adients.
1. Un balanç de l'ús del català durant el segle XX
1.1. Un segle de trasbalsos
La nostra societat i la seva llengua s'han vist afectades per les
grans transformacions que han sacsejat totes les societats del
nostre entorn, com ara la urbanització i els grans desplaçaments
de població, la industrialització, el desenvolupament científic
i tecnològic, la terciarització, l'auge del turisme, l'aparició
de nous mitjans de comunicació, l'escolarització i
l'alfabetització generalitzades, l'increment exponencial de la
mobilitat, l'aparició de la societat de consum, el
desenvolupament progressiu de l'Estat de benestar, la modificació
de l'estructura familiar i dels rols socials de dones i homes,
infants, adults i gent gran, i la nova immigració. Totes
aquestes transformacions han generat, arreu del món occidental,
canvis lingüístics de grans dimensions: una part del patrimoni
lingüístic més lligat al món rural tradicional ha reculat,
probablement d'una manera irreversible, i, alhora, hom ha vist
aparèixer noves varietats i maneres de comunicar lligades als
contextos socials i interactius, com ara nous etnolectes o
registres propis dels mitjans de comunicació.
L'evolució lingüística és consubstancial amb qualsevol
idioma, per més que sovint els seus protagonistes la percebin
negativament. L'abast i la direcció de les transformacions
experimentades en el si de la comunitat catalanòfona s'expliquen
en bona part en el marc de les polítiques desenvolupades pels
diferents estats en què aquesta es reparteix. Unes polítiques
que, amb comptadíssimes excepcions, han perseguit obertament fer
desaparèixer el català i substituir-lo per les diferents llengües
estatals hegemòniques. Aquestes polítiques han estat
desenvolupades -sovint- en contextos de manca de democràcia i de
canvi demogràfic, factors que han privat els catalanoparlants
d'exercir plenament els drets lingüístics i d'oposar-se d'una
manera efectiva a les pressions constants dels diferents poders
estatals. Aquestes polítiques venien de temps enrere, però és
a partir del segle XIX i sobretot del XX que s'han pogut servir
de les eines més eficaces per a assolir els seus objectius -com
ara uns aparells estatals desenvolupats, l'escolarització, el
control dels mitjans de comunicació o la intervenció en la vida
econòmica; unes eines emprades amb profusió a l'Estat espanyol
durant el llarg període d'intent de genocidi cultural i lingüístic
provocat pel règim dictatorial franquista entre 1936 i 1975.
Totes aquestes polítiques han assestat uns cops duríssims a la
llengua catalana: han condicionat enormement el desenvolupament
del català com a llengua de cultura i hi han impedit l'accés
normal de la població; han provocat la interrupció de la
transmissió intergeneracional del català a diversos indrets de
l'àrea lingüística; han dificultat la incorporació dels
nouvinguts a la llengua i la cultura pròpies del país. Tot
plegat ha empès el català a un estat summament greu. Així, a
causa de les polítiques esmentades, la comunitat lingüística
catalana ha passat durant el segle XX a un estadi en què hom pot
témer seriosament per la seva sostenibilitat futura, i això
precisament durant el segle en què l'extensió dels sistemes
democràtics i plurals ha permès la plena emergència a la
normalitat de tantes comunitats lingüístiques europees històricament
subordinades, com ara els flamencs, els finesos, els eslovens,
els estonians, els lituans, els letons i els macedonis, entre
d'altres.
1.2. Els esforços pel redreçament
Tot al llarg del segle XX s'han desenvolupat també nombroses però
discontínues iniciatives per a assegurar el redreçament del
català. L'IEC mateix és un testimoni de primer ordre d'aquesta
voluntat de supervivència. És, però, un fet innegable que les
iniciatives de més abast temporal i més repercussió en el cos
social només han estat possibles durant els dos darrers decennis.
Per bé que repartits d'una manera desigual en l'àmbit lingüístic,
els assoliments d'aquest darrer quart de segle són remarcables,
fins al punt que fan del català un cas particular, sovint
esmentat amb admiració en el marc de les llengües minoritzades
d'Europa. En pocs lustres, el català ha passat de la condició
de llengua bandejada a la de llengua oficial, tot i que no d'una
manera exclusiva, a la major part del territori, i les
restriccions que hi havia per a aprendre'l en l'àmbit escolar
s'han vist clarament reduïdes. No hi ha gaires impediments
legals perquè sigui la llengua d'ús habitual. El català és
emprat àmpliament en bona part de les administracions i en els
sistemes d'ensenyament -encara que amb gravíssimes mancances- i
en una proporció no gens negligible s'empra en els mitjans de
comunicació i en el món de la creació i de les indústries
culturals, encara que molt per dessota del que correspondria. A
Andorra, fins i tot, és l'única llengua oficial del país,
malgrat la situació gens puixant en què hi viu. Molt minsa n'és
la presència en el món socioeconòmic, de la justícia, del
pensament, de la recerca, de la publicitat i del lleure. Les
noves tendències ideològiques, la mundialització i els avenços
del que hom anomena "pensament únic" han provocat un
perillosíssim descens del sentiment identitari, especialment en
comunitats nacionals on hi ha conflicte amb la política de grups
hegemònics de llengua diferent; fins al punt que s'escampa de
manera alarmant una concepció indiscriminadament negativa del
nacionalisme, que és identificat amb la falta de solidaritat, el
provincianisme tancat, l'involucionisme i, fins i tot, el
fonamentalisme i el terrorisme.
Sovint, en sectors de les generacions més joves es perd la
consciència del valor referencial i simbòlic de la llengua
catalana; això fa que aquests sectors esdevinguin indiferents a
la llengua i la cultura catalanes i que les subordinin a les
llengües majoritzades entre nosaltres, l'espanyol, el francès,
i l'italià segons el territori, i l'anglès. D'altra banda, la
cultura dominant s'expressa gairebé sempre en una llengua que no
és la nostra i que penetra a través de l'aparell mediàtic dins
el món dels joves.
2. Les insuficiències i els reptes
2.1. Una llengua encara en segon pla
La llengua catalana continua trobant-se en una situació
d'inferioritat en el seu propi espai comunicatiu i pateix
limitacions molt serioses en el camp de la producció, la
distribució i el consum culturals, i competeix en inferioritat
de condicions amb productes en altres llengües.
El català continua pràcticament relegat en bona part del món
socioeconòmic i en el de la justícia. Resten encara grans col·lectius
que ignoren la llengua del país, ja sigui en termes generals, ja
sigui pel que fa a competències específiques, com la lectura i
l'escriptura. En resum, el català és, encara avui, una llengua
minoritzada en la seva pròpia àrea lingüística. Cal remarcar
que, tot i ser llengua cooficial i pròpia en la major part dels
seus territoris, hom hi pot viure sense cap problema prescindint-ne
del tot.
2.2. Una oficialitat condicional
Per tal de comprendre la dinàmica que governa l'ús del català
cal, primer de tot, plantejar quin és el marc que determina les
possibilitats efectives d'aquest ús. Així, no es pot oblidar
que encara avui no s'ha assolit l'oficialitat de la llengua ni a
la Franja, ni a la regió del Carxe ni a la Catalunya del Nord.
De fet, en aquesta darrera àrea, la llengua pròpia ni tan sols
disposa de la minsa protecció atorgada per la Carta Europea de
les Llengües Regionals o Minoritàries, fins al punt que hom no
hi té reconegut ni el dret de servir-se de l'antropònim propi
en català!
Pel que fa a la resta dels territoris -el Principat de Catalunya,
el País Valencià i les Illes (Andorra és un cas a part)-, els
diferents règims d'oficialitat aconseguits continuen massa lluny
de garantir la plenitud de drets a l'hora de fer servir el català;
tant a l'hora de realitzar accions quotidianes -com ara demanar
una informació telefònica, adquirir un producte en una gran
superfície o fer una consumició en un local públic- com a
l'hora de dur-ne a terme de més transcendents -com ara seguir
estudis universitaris, casar-se, divorciar-se o recórrer a
l'Administració de justícia-, l'oficialitat del català és, en
la pràctica, una oficialitat condicional, si no buida,
subjecta a la bona voluntat de l'empresa, de l'Administració o
del funcionari corresponent. Encara avui, voler viure en català
al territori històric d'aquest idioma topa amb una infinitat
d'obstacles derivats de la primacia conferida a les llengües
hegemòniques dels estats respectius; uns obstacles que sovint
converteixen de facto en paper mullat la noció mateixa
d'oficialitat atorgada al català.
2.3. Les polítiques contra la igualtat
Les diferents polítiques estatals continuen posant el català en
una aclaparadora inferioritat de condicions en el seu propi
territori.
A l'Estat espanyol, en comptes d'avançar cap a plantejaments
favorables al plurilingüisme igualitari, els poders centrals han
decidit fins ara aprofundir d'una manera sistemàtica en els
aspectes més desigualitaris dels mateixos textos constitucionals.
Molt especialment, s'ha maldat per consolidar la diferència
entre dues menes de ciutadans: d'una banda, els
castellanoparlants, als quals es reconeix el dret al monolingüisme;
d'una altra, tota la resta, als quals s'imposa el deure de conèixer
una segona llengua -la de l'Estat espanyol. A l'Estat francès i
a l'italià la situació és encara més greu. La política lingüística
del Govern espanyol, en una complexa combinació d'actuacions i
absència d'actuació molt lligada a la conjuntura partidista, ha
cercat d'afermar aquesta distinció tot reforçant la supremacia
del castellà a costa de les altres llengües. De fet, una vegada
i una altra constatem que les demandes de "bilingüisme"
es tradueixen en una combinació d'obligatorietat i supremacia
per al castellà al costat de l'optativitat i la marginalitat per
a la resta de les llengües.
Si la major responsabilitat d'aquesta situació és dels governs
dels estats centralistes, per la seva banda els governs autonòmics
i els regionals no han mostrat ni mostren, en general, una
actitud gaire decidida en pro de la defensa i l'extensió del
coneixement i, sobretot, de l'ús social de la llengua catalana.
En el cas de Catalunya, fins ara ni tan sols ha estat possible
que fos plenament aplicada la Llei de política lingüística del
1998, perquè els responsables polítics, en nom d'una convivència
pacífica, s'han inhibit de fer-la complir escrupolosament; el
Govern de la Generalitat de Catalunya ha preferit descarregar els
seus propis deures en els ciutadans i en el Govern de Madrid.
Pitjor és encara la situació en els altres territoris dels
estats espanyol, francès i italià.
2.4. Els corrents contra la diversitat lingüística
El desplegament de les polítiques estatals només s'ha pogut
produir a causa de l'afermament en els discursos públics
d'ideologies que justifiquen la imposició de les llengües
estatals fora de llur territori històric, amb el consegüent
arraconament de les altres llengües. A França, els discursos
jacobins francocèntrics impregnen tota reflexió sobre la
diversitat. En el cas espanyol, predominen les veus que destaquen
la manca d'interès per les "altres" llengües i
cultures. Hom constata, a més, l'extensió dels discursos que
minimitzen l'abast de les polítiques estatals adverses.
En un context com aquest, el neguit per l'estatus i l'esdevenidor
del que és patrimoni lingüístic comú no sembla que sigui prou
compartit més enllà del nostre territori, i encara aquí ho és
d'una manera insuficient. Malauradament, ni Espanya ni França ni
Itàlia no semblen haver desenvolupat la més mínima lleialtat
envers les preocupacions lingüístiques de llurs ciutadans
catalanòfons. Com es pot explicar altrament, primer la tebior i,
després, la sol·licitud enverinada d'oficialitat del català a
les institucions europees? Com es pot justificar, si no és pel
menyspreu, que s'arribi a argumentar que cal suprimir les
denominacions en altres llengües d'una empresa pública com Correos
per tal que aquesta empresa guanyi en imatge corporativa? Com
s'expliquen, si no és per la voluntat de minorar la nostra
llengua, els reiterats intents de fragmentar-la, afavorint el
secessionisme lingüístic? Els exemples d'aquest allunyament són
quotidians i innombrables, i no cal fer-ne ara un memorial.
Tanmateix, és preocupant que persisteixi aquest marc de nul·la
lleialtat, o fins i tot d'hostilitat oberta, envers les altres
llengües de l'Estat, per tal com repercuteix en contra de les
polítiques necessàries per a la supervivència i l'ús del
català en la vida quotidiana.
3. L'habituació al canvi de llengua, una amenaça per
a la supervivència
Els discursos complaents, les limitacions imposades per
l'oficialitat condicional, la força de les polítiques
obertes o encobertes per a afavorir les llengües estatals,
acaben provocant l'erosió del lloc del català en la nostra
societat. Posats constantment en la necessitat de triar entre una
llengua suposadament salvada però sistemàticament presentada
com a problemàtica -el català- i una altra d'aparentment neutra
i sense cap d'aquests problemes -la llengua estatal-, molts
catalanoparlants van fent habitual la dimissió lingüística
fins a concebre-la com l'únic comportament normal, i l'únic
educat. Interioritzen, així, una mena de sentiment d'obligació
de passar-se a la llengua dels altres sense tenir dret a la
reciprocitat, i acaben identificant inconscientment el resultat
d'unes polítiques lingüístiques llargament imposades -l'obligació
de conèixer la llengua estatal i de passar-s'hi en ser-ne
requerits- amb una decisió lliurement presa.
El plurilingüisme i l'apreciació de la diferència, també lingüística,
són un patrimoni que les nostres societats han de preservar amb
la màxima cura. Ara i aquí, però, cal ser conscients que
l'habituació al canvi a la llengua hegemònica constitueix un
perill de primera magnitud que amenaça molt seriosament la
mateixa supervivència del català. Fer habitual aquest procés
perpetua l'existència de ciutadans de dues classes, els uns
monolingües i els altres bilingües. Aquesta actitud
desincentiva els qui estan en situació d'aprendre el català, ja
que constantment se'ls priva de la pràctica amb els nadius, és
a dir, de l'únic context que estimula veritablement
l'aprenentatge. El canvi habitual deixa entendre que no paga la
pena d'aprendre català i reforça la percepció que, mentre que
els no-catalanoparlants tenen tot el dret a mantenir-se monolingües,
els catalanoparlants, en canvi, estan moralment obligats a
canviar de llengua. En una societat oberta com la catalana, en què
la incorporació de persones nascudes fora del nostre territori
constitueix un element estructural, no pas conjuntural, dels
comportaments demogràfics, el canvi a la llengua estatal hegemònica
genera un cercle viciós (menys ús implica menys
aprenentatge implica encara menys ús) que podria
constituir, si no s'hi posa remei a temps, una sentència de mort
per al català. I els remeis s'han de generar tant des dels
governs autonòmics com des dels governs estatals; no es pot
exigir a la ciutadania una militància activa permanent a favor
de la llengua pròpia; els governs han d'ésser capdavanters en
la creació de les condicions que frenin la progressiva
substitució lingüística.
4. Una cruïlla decisiva: riscos i oportunitats per al
català
El context actual de construcció europea i de mundialització
constitueix una cruïlla que no sols fa encara més punyents les
mancances imposades a la normalització de la llengua catalana,
sinó que també implica un veritable canvi d'època que conduirà,
en bona part, a un nou ordre internacional també en termes lingüístics.
Cal, doncs, que la comunitat catalanòfona prengui consciència
tant dels riscos com de les oportunitats que se li presenten, i
actuï amb intel·ligència i celeritat per afrontar els primers
i aprofitar les segones.
Els estudis recents semblen confirmar globalment un retrocés
inquietant en l'ús social del català. Tanmateix hi ha algunes
dades esperançadores. Així, per exemple, es constata que a l'àrea
metropolitana de Barcelona els catalanoparlants, ara per ara, són
fidels a la llengua en el moment d'ensenyar a parlar els fills, i
en el mateix territori hi ha un segment, petit però
significatiu, d'habitants que parlen amb els pares en castellà i
amb els fills, en canvi, en català. De tota manera, no ha de
sorprendre que l'ús verbal del català hagi progressat menys que
el coneixement de la llengua, que ha fet un gran pas endavant en
els darrers vint anys.
Ningú no pot predir com serà exactament el nou ordre lingüístic
internacional; però sí que en podem intuir, com a mínim,
algunes característiques. En primer lloc, es dibuixa una llengua
hegemònica, l'anglès, que ocupa i ocuparà encara més les
funcions de llengua global, especialment en les comunicacions
internacionals i la recerca de punta. En segon lloc, és molt
probable que el nou ordre comporti l'extinció de bona part de
les llengües menors i de les més afeblides, sobretot de les que
estiguin més lligades a modes de vida tradicionals i que no
siguin capaces de dotar-se de les institucions i les eines necessàries
per a inserir-se adequadament en la societat del coneixement.
Instal·lat en una societat desenvolupada del primer món i amb
un volum de parlants mitjà, el català no hauria d'entrar en la
categoria de llengües amenaçades per la mundialització, si no
és que l'hi empenyen la malvolença dels uns o la dimissió dels
altres. Els parlants de català tenen dret a aspirar com a mínim
a la mateixa seguretat lingüística de què gaudeixen els
parlants de comunitats equiparables. En la mesura que la
mundialització permet superar els horitzons locals i veure el món
directament sense passar pel filtre de l'estat nació, la
comunitat lingüística catalana ha de prendre consciència que,
ara com ara, és posada injustament en unes condicions de
desavantatge que comprometen la seva supervivència. Sense anar més
lluny, l'observador mínimament objectiu hauria de contemplar amb
perplexitat el que constitueix una anomalia democràtica de
primer ordre: mentre nombroses comunitats lingüístiques d'arreu
de la Unió Europea, iguals o menors en demografia, potencial
econòmic i producció cultural que la nostra, veuen garantits
sense problemes llurs drets lingüístics per les institucions
comunes en el projecte europeu, el català és exclòs d'aquest
reconeixement pel simple fet que els estats en què la nostra és
llengua històrica es neguen a fer valer els drets dels ciutadans
catalanoparlants, i els governs autonòmics respectius no actuen
amb la contundència necessària per a aconseguir-ho.
La mundialització no hauria de provocar la desaparició de llengües,
però la pot afavorir si els responsables polítics no hi
reaccionen adequadament i no les doten de les estructures
convenients per a aprofitar-ne els beneficis. I, ara com ara, el
català s'enfronta als desafiaments de la mundialització mancat
d'un suport institucional sòlid, mentre que els seus parlants
contribueixen a mantenir la diversitat lingüística de la resta
del continent.
5. Proposta de l'Institut d'Estudis Catalans
Davant aquesta situació, i en la mesura que la política i la
planificació lingüístiques formen una part indestriable de la
gestió global del país, l'Institut d'Estudis Catalans convida
els diferents actors de la vida política, social, econòmica,
cultural i científica a reflexionar a fons sobre els nous
desafiaments que es plantegen en la nostra societat pel que fa a
l'ús del català i a prendre les mesures pertinents per a
respondre-hi. És per això que:
a. L'IEC reclama de totes les institucions públiques d'arreu del
territori que prenguin consciència de la gravetat dels
desafiaments a què ens enfrontem a propòsit de la supervivència
del català, que manifestin explícitament llur preocupació i
que assumeixin el lideratge que els correspon a l'hora d'avançar
en la recuperació i l'impuls de l'idioma, cadascuna en el seu
camp d'actuació respectiu. Molt especialment, l'IEC insta els
responsables polítics a prendre les mesures necessàries perquè
es vegi plenament garantida la seguretat lingüística
imprescindible per a la sostenibilitat de la comunitat lingüística
catalana en el conjunt del seu territori.
b. L'IEC recorda a les institucions de la societat civil llur
deure cívic de promoure l'ús de la llengua i la necessitat que
aquest ús prengui un nou impuls, com a única via perquè
esdevingui una veritable eina d'integració col·lectiva.
c. L'IEC convida la ciutadania a prendre consciència de les
dimensions del problema i de les seves arrels, a reforçar el
consens social entorn de la necessitat d'impulsar l'autoestima i
la consideració social de la nostra llengua tant en la vida pública
com en la privada, a protagonitzar aquest progrés i a reclamar-lo
a les institucions del país. Molt especialment, l'IEC vol
alertar dels perills que representa fer habitual el canvi de
llengua per a la supervivència mateixa del català. Caldria fer
ben explícit que només la implicació personal de cadascú,
independentment de la llengua d'origen, podrà ajudar a superar
aquest perill.
d. L'IEC recalca la gran responsabilitat que tenen les nostres
universitats en la defensa de l'ús del català, no solament en
relació amb el fet que sigui emprat a les aules, sinó també
pel que fa a la seva presència en les publicacions que es
generen dins els departaments. És especialment greu la manca
d'atenció a les publicacions acadèmiques en català a l'hora de
avaluar currículums professionals.
e. L'IEC recorda que els nostres representants polítics tenen
l'obligació de projectar la nostra cultura i la nostra llengua
arreu del món. L'IEC creu fermament en les nostres possibilitats
de projecció exterior i insta els nostres governants a dedicar
un pressupost ambiciós a la seva promoció escrita i
audiovisual, tant de la cultura científica com de la humanística.
f. L'IEC recorda igualment als nostres representants polítics
que han d'exigir del Govern de l'Estat espanyol el compliment del
mandat constitucional de protegir totes les llengües del seu
territori i el respecte al criteri de l'IEC, que és el de la
romanística internacional i el de la Real Academia Española
sobre la unitat del català.
g. L'IEC insta les autoritats polítiques a establir que hi hagi
requisits legals eficaços de coneixement del català per a tots
els funcionaris que exerceixin en els territoris de parla
catalana.
h. L'IEC insta també tots els professionals a emprar el català
en la correspondència i en els informes i escrits que generi la
pràctica de llur professió, especialment en els àmbits de la
medicina i de la jurisprudència, que són aquells on la presència
del català és crucial.
i. Igualment, l'IEC demana a totes les empreses del país que
mostrin activament i de manera prioritària un capteniment
favorable a l'ús parlat i escrit de la llengua catalana en totes
les actuacions.
j. L'IEC fa una crida a totes les institucions oficials dels
estats en què el català és una de les llengües existents per
tal que facilitin les condicions que menin a l'aparició d'una
lleialtat lingüística que es basi en criteris de
sostenibilitat, respecte i apreciació de la diversitat lingüística
com a forma d'enriquiment mutu.
k. L'IEC entén que, malgrat que és imprescindible la col·laboració
dels ciutadans dels territoris de llengua catalana i dels estats
centrals de què depenen, al capdavall l'existència normal del
català no es pot basar només en el voluntarisme militant dels
seus parlants ni en el canvi ideologicopolític dels governs
estatals. És essencial el compromís dels governs autonòmics de
les comunitats de llengua catalana.
l. L'IEC reclama a les administracions dels territoris de llengua
catalana que reflecteixin en la legalitat llurs pròpies
planificacions lingüístiques i, consegüentment, que creïn les
condicions que facin del tot necessari i imprescindible el
coneixement i l'ús social de la llengua catalana per a poder
viure en qualsevol dels seus territoris.
|