|
Gestionar el paisatge: què feim amb Raixa?
La valoració del paisatge, amb la seva idealització romàntica,
fou una aportació de la cultura europea dels segles XVIII i XIX
que a Mallorca ens arribà amb una força peculiar gràcies a
l'obra de pintors i escriptors. Però el nostre paisatge, tan
lloat, no era una realitat part damunt el temps i les persones.
Ben al contrari, era i és una creació humana: el resultat de la
relació de l'home illenc amb el seu entorn.
L'ascens de l'agricultura mallorquina al llarg de la segona
meitat del segle XIX i la primera meitat del segle XX va dur
l'aprofitament racional (ara en diríem «sostenible») del
territori fins a extrems insospitats. L'extensió dels conreus,
la bona gestió dels boscos i la consolidació de l'arboricultura
generaren un paisatge molt valuós.
A la segona meitat del segle XX l'economia turística per una
banda es va servir d'aquest entorn i per l'altra el va agredir
seriosament. Més envant, l'expansió dels usos residencials ha
convertit l'illa en un espai urbà on el paisatge tradicional és
sotmès a una profunda violentació.
Així i tot, les nostres illes preserven valors paisatgístics
considerables. A Mallorca el catàleg paisatgístic presenta
molta diversitat. Alguns d'aquests paisatges són producte del
treball efectuat durant generacions: les marjades de la serra de
Tramuntana, els ametlerars i garroverars que cobreixen gran part
del territori, els conreus del Pla, les marjals de sa Pobla i
Muro... Són paisatges de qualitat que encara combinen amb
harmonia conradissos i vegetació silvestre.
La desaparició accelerada d'aquests espais al llarg dels darrers
anys ens hauria de dur a algunes reflexions d'urgència. En
general s'està posant poca atenció, per no dir gens, als valors
culturals del paisatge. Aquests valors no tan sols són les cases
i el patrimoni històrico-artístic, sinó també els del propi
paisatge rural: les parets de pedra, les marjades, les obres hidràuliques,
els molins, els arbres, els pasturatges, els conreus, etc.
Valorar aquests components ens du a considerar el paper dels
agricultors en la gestió territorial i a entendre la importància
estratègica del sector primari. El cas de les finques públiques
és paradigmàtic. Afortunadament, a Mallorca, per diverses
circumstàncies l'administració és propietària d'espais de
gran valor paisatgístic. Però l'adquisició d'aquestes finques
i el progressiu deteriorament de les seves condicions
agroambientals tradicionals és una mateixa cosa. Binifaldó,
Menut, Son Amer, ses Figueroles, ca S'Amitger, Son Macip, Son
Fortuny, Mortitx, Cúber, es Tossals, Son Real, Aubarca, es
Verger, no disposen de projectes de gestió integral que millorin
el seu entorn i el posin a l'abast de la població.
El cas de Raixa és el darrer. L'administració l'ha comprada i
ara sembla que no sap què n'ha de fer amb ella. No es pensa tant
en la recuperació integral de la possessió, emblemàtica per al
conjunt dels mallorquins, com en cercar alguna prestigiosa
utilització que pugui «vestir» adequadament la compra i,
sobretot, justificar les fotos de les subsegüents inauguracions.
Però Raixa té uns valors històrics i paisatgístics
considerables. No tan sols Raixa, també Raixeta, Biniatzar,
s'Heretat, etc. Es tracta d'un espai agrari i forestal de gran
bellesa molt a prop de Ciutat.
És probable que el primer que s'hagi de fer és inventariar els
valors patrimonials, paisatgístics i agraris de Raixa i veure
com es poden convertir en un referent de preservació i de bona
gestió. No fa cap falta dissenyar un pompós «Centre de
Recursos pel Desenvolupament Sostenible de la Mediterrània» (que
Déu ens agafi confessats!). El centre de recursos ja hi és i és
la pròpia Raixa, tal com ha estat els darrers segles, tal com la
va concebre Antoni Despuig i Dameto. Raixa ja és la Mediterrània
concentrada en un petit territori. Al que s'haurien de dedicar
doblers és a recuperar les marjades, els camins, les síquies,
les edificacions tradicionals i els camps de conreu; a recuperar
la possessió tal com era, com a digna combinació de casal
senyorial i aprofitament agrícola, perquè la puguin conèixer
així les generacions futures. A Raixa hi hauria de tornar haver
un olivar treballat amb esment, un hort ben conrat, un vinyet i
una guarda d'ovelles. Se l'hauria de tornar fer viure. La bona
gestió agrària hauria de ser el contrapunt a la restauració
del casal i els jardins.
Raixa és, senzillament, una joia. Hauria d'esdevenir un monument
viu al nostre paisatge. Totes les actuacions que s'hi duguin a
terme haurien de ser guiades per la voluntat de retornar al poble
de Mallorca allò que és seu perquè forma part de la seva història.
|
