Espanya té un problema
Ahir al Congrés espanyol no es va
debatre el projecte de nou estatut basc. Ja sabíem que no era
plat del gust dels nacionalistes espanyols. Però, curiosament,
la manca de debat sobre el contingut de la proposta va fer que el
ple dahir esdevingués històric. El ple dahir va ser
un veritable J'Accuse! a limmobilisme
nacionalista espanyol. Qualsevol observador imparcial hauria vist
ahir que hi ha un problema que trenta anys de democràcia no han
sabut resoldre. Això, ja ho sabíem. Però la sorpresa és,
sobretot, que també hauria vist (i és això que dóna un valor
extraordinari al ple dahir) que definits i rotunds que són
els antagonismes entre ells i nosaltres.
El problema ahir no era Euskadi. El problema ahir, compartit per
tots els nacionalistes de la resta de lestat, era Espanya.
Una Espanya que no sap veures a si mateixa sinó com a única,
recelosa, autoritària i menyspreadora dallò que ignora.
El lehendakari dels bascos va fer un discurs brillant, en què va
renunciar a debatre el nou estatut. Conscient que el peix ja era
venut, va preferir volar més alt i definir quina és la clau
final del debat: qui és que deté la sobirania, qui és que
forma la nació, qui és que té dret a decidir i a parlar de tu
a tu, on hi ha la font dels drets polítics, quin és làmbit
bàsic de decisió... La resposta del president del govern
espanyol no va estar a lalçada. Va intentar, com li agrada
tant, de nedar i guardar la roba. Però és molt difícil de
creures la seua proposta de diàleg, si es retira aquest
estatut, vist que durant tres anys llargs els socialistes bascos
shan negat una vegada i una altra a dialogar. Els mateixos
que han sabotat tenaçment el debat volen fer-nos creure ara que
hi estan disposats i posen aquest debat com a condició prèvia?
Si més no, el Partit Popular va ser tan rotund com sempre. I,
sorprenentment, el primer gran aplaudiment de la vesprada va
arribar quan Mariano Rajoy va afirmar que, de nació, sols hi
havia lespanyola. I punt. Afirmació que va ser rebuda amb
un esclat daplaudiments des de les files del PP, però també
des dalguns escons del PSOE. I que va ser rebuda en silenci
i amb cares llargues per la resta. Resta que, a continuació, va
protagonitzar una espectacular sessió de discursos impugnadors
del model destat que el nou estatut basc precisament vol
discutir.
No es va equivocar ningú. CiU, ERC, PNB, EA, BNG i Nafarroa Bai,
sense cap fissura, varen donar suport al lehendakari, prodigant
frases còmplices amb el poble basc i aprofitant-ho per plantejar
una vegada i una altra les reivindicacions catalanes, basques i
gallegues. Espanya, aquesta Espanya que no accepta ni tan sols de
negociar un projecte aprovat legalment i amb majoria absoluta per
un parlament que forma part del seu propi ordenament
constitucional, ha aconseguit una unanimitat que tots sabem que
és insòlita perquè prové de grups tan diferents que és
gairebé impossible que es posen dacord en cap més qüestió.
I es van posar dacord tots. Tots els qui no se senten
espanyols, o els qui no se senten bàsicament espanyols; o, si
volem, tots els qui no són essencialment espanyols.
I al mig, el territori que alguns voldrien que no fos ni dels uns
ni dels altres va reblar el clau. Els cinc diputats dEsquerra
Verda es partiren en dos blocs: els catalans per labstenció
i els espanyols pel no. Amb recels públics de la diputada
valenciana, que va dubtar fins al darrer moment i amb la
contradicció que els militants bascos de la mateixa formació no
sols diuen que sí, sinó que formen part del govern que promou
el nou estatut. Si calia cap aclariment més concret, el va donar
Esquerra Verda: els espanyols pel no, els bascos pel sí, els
catalans abstenint-se i la valenciana sota pressió. Ni tan sols
els aragonesos o els canaris no es van equivocar: matisaren la
diferència, però votaren com a espanyols. Ah!, i els diputats
bascos, catalans o gallecs integrats als grups espanyols, com
sempre, es van limitar a estar-se a la penombra i a callar.
Disciplinadament.
No sé si el govern de Rodríguez Zapatero és conscient daixò
que ha passat i que ha provocat. Però em sembla clar que aquest
rebuig implacable del diàleg marcarà un abans i un després.
Potser serà un altre final duna altra transició. Podíem
haver esperat que, trenta anys després, el nacionalisme espanyol
haguera après a definir-se a si mateix en termes de diàleg i a
moderar el recel que al final de la dictadura tenien tots els
nacionalistes. Però no sols no ho ha après, sinó que encara ha
apujat més amunt el llistó de la discrepància, Ahir es van
confrontar amb molta més contundència que no als anys setanta
les aspiracions dels nacionalistes bascos, catalans i gallecs amb
la legitimitat de la nació espanyola autonòmica
administrativament, però de concepció nacional unitarista. I ací
hi ha el problema. Per a Espanya el debat dahir és un
enorme fracàs. La prova que el problema cada volta és més
limitat i concret. I que es diu Espanya.
(Per cert: una altra prova interessant és que ahir ningú no va
parlar d'aquesta farsa de les disset autonomies. Catalans, espere
que amb valencians i illencs, bascos i gallecs. D'això es tracta).
|