"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 20/03/2005

«The big shave»

Fa uns dies i de manera ben casual, caigué en les meves mans un curtmetratge d'en Martin Scorsese de l'any 1967, de quan aquest director de cinema tan sols tenia devers vint-i-cinc anys i encetava posta amb uns curts que els entesos trobaven innovadors i molt interessants. Es titulava això mateix que he posat per encapçalar aquest article d'avui: The big shave. La gran afaitada, traduït i xerrant en plata. La cinta va d'un home jove i rossenc que s'aixeca de dormir, suposadament el matí, entra al bany blanc i netíssim, es dirigeix al lavabo on unes aixetes platejades llambregen, obre la de l'aigua freda, fa un cocó amb les dues mans i amb l'aigua que hi cap es deixondeix la son de la cara. A continuació es treu la samarreta amb somnolenta parsimònia, obre un prestatge i treu de dins la maquineta d'afaitar i un tub de sabonera d'aquella que s'esbargeix amb els mateixos dits, sense brotxa. Es dóna una bona ensalgada de crema per les galtes, sota el nas, barbeta i coll fins a l'anou. I a continuació comença a afaitar-se, lent, sense presses. Una vegada llest, hi torna: nova empastifada de sabó i afaitada de bell nou. I repeteix idèntica operació cinc, sis, set o vuit vegades més, insistent i tossut, fins que les galtes li rebenten en sang, primer en petits ragets i després a brolls. Però ell continua ensabonant-se i tot seguit afaitant-se fins que tota la cara li queda desfigurada per la sang i la pell escarritxada, arrabassada a tires. I sang, a les mans, al pit regalimant-li, al lavabo, en terra. Sang. Esquitxos de sang. Una cara totalment desfigurada i irreconeixible, monstruosa, gairebé ja sense fesomia. Quan s'acaba la música de swing que sonava, s'acaba també el curtmetratge, i tota la imatge de la caricatura del que li resta de cara en carn viva i pit sangonós, es fon en vermell carmí total on hi compareixen les lletres blanques amb els noms del protagonista i els altres col·laboradors. I «the end», com diuen ells. He de confessar que aquesta petita mostra del cinema d'Scorsese, complint amb puntualitat el que jo entenc que ha de feinejar dins mi una obra amb pretensió d'Art, m'impressionà de manera important. M'omplí l'ànima de suggerències, i em deixondí al punt el magatzem de les idees qualque pic condormides. La caparrudesa en l'autodestrucció d'aquell «young man» afaitador, la podem trobar ben sovint dins la quotidianitat, onsevulla, l'al·legoria de l'anihilament de la dermis facial, la repressió de la bonhomia obrint les portes al doblemoralisme, la falsedat, la mala bèstia de l'interès. Errar, adonar-se'n i insistir vegada i altra, maldar fins a perdre de vista l'horitzó de la veritat. I continuar mentint. Mentir. Mentir i mentir-se fins que ja no queda ni un sol residu de la pell de l'honestedat de la cara bona de la consciència. Ara mateix, mitjan març 2005, es compleix un any en clau que tots plegats vàrem haver de parar mort davant l'estultícia d'uns senyors que, utilitzant tota l'artilleria pesant del seu poder mediàtic, i la magnitud del domini de la maquinària desinformativa del govern de l'Estat, amb una cara de pòquer impressionant, un sac de segells que dèiem un temps, ens volien empeltar una butllofa que pel coll no passava. I s'afaitaren. S'afaitaren i fins i tot pretenien afaitar-nos en eixut a tots nosaltres. Volien aconseguir el clàssic: compixar-nos i provar de fer-nos creure que plovia. No els anà bé la tirada aquell pic, i contra tot pronòstic varen perdre les eleccions. Fet insòlit, mundialment inèdit venint d'una majoria absoluta, aquest mèrit sí que el tingueren, el que és seu donem-los-hi. I llavors, després de l'enderroc, no ho pogueren assimilar de cap de les maneres. Ni encara ara, i s'afaiten, s'afaiten, s'afaiten...





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: