«The big shave»
Fa uns dies i de manera ben casual, caigué en les meves
mans un curtmetratge d'en Martin Scorsese de l'any 1967, de quan aquest
director de cinema tan sols tenia devers vint-i-cinc anys i encetava posta amb
uns curts que els entesos trobaven innovadors i molt interessants. Es titulava
això mateix que he posat per encapçalar aquest article d'avui: The big
shave. La gran afaitada, traduït i xerrant en plata. La cinta va d'un home
jove i rossenc que s'aixeca de dormir, suposadament el matÃ, entra al bany
blanc i netÃssim, es dirigeix al lavabo on unes aixetes platejades
llambregen, obre la de l'aigua freda, fa un cocó amb les dues mans i amb
l'aigua que hi cap es deixondeix la son de la cara. A continuació es treu la
samarreta amb somnolenta parsimònia, obre un prestatge i treu de dins la
maquineta d'afaitar i un tub de sabonera d'aquella que s'esbargeix amb els
mateixos dits, sense brotxa. Es dóna una bona ensalgada de crema per les
galtes, sota el nas, barbeta i coll fins a l'anou. I a continuació comença a
afaitar-se, lent, sense presses. Una vegada llest, hi torna: nova empastifada
de sabó i afaitada de bell nou. I repeteix idèntica operació cinc, sis, set
o vuit vegades més, insistent i tossut, fins que les galtes li rebenten en
sang, primer en petits ragets i després a brolls. Però ell continua
ensabonant-se i tot seguit afaitant-se fins que tota la cara li queda
desfigurada per la sang i la pell escarritxada, arrabassada a tires. I sang, a
les mans, al pit regalimant-li, al lavabo, en terra. Sang. Esquitxos de sang.
Una cara totalment desfigurada i irreconeixible, monstruosa, gairebé ja sense
fesomia. Quan s'acaba la música de swing que sonava, s'acaba també el
curtmetratge, i tota la imatge de la caricatura del que li resta de cara en
carn viva i pit sangonós, es fon en vermell carmà total on hi compareixen
les lletres blanques amb els noms del protagonista i els altres col·laboradors.
I «the end», com diuen ells. He de confessar que aquesta petita mostra del
cinema d'Scorsese, complint amb puntualitat el que jo entenc que ha de
feinejar dins mi una obra amb pretensió d'Art, m'impressionà de manera
important. M'omplà l'à nima de suggerències, i em deixondà al punt el
magatzem de les idees qualque pic condormides. La caparrudesa en
l'autodestrucció d'aquell «young man» afaitador, la podem trobar ben sovint
dins la quotidianitat, onsevulla, l'al·legoria de l'anihilament de la dermis
facial, la repressió de la bonhomia obrint les portes al doblemoralisme, la
falsedat, la mala bèstia de l'interès. Errar, adonar-se'n i insistir vegada
i altra, maldar fins a perdre de vista l'horitzó de la veritat. I continuar
mentint. Mentir. Mentir i mentir-se fins que ja no queda ni un sol residu de
la pell de l'honestedat de la cara bona de la consciència. Ara mateix, mitjan
març 2005, es compleix un any en clau que tots plegats và rem haver de parar
mort davant l'estultÃcia d'uns senyors que, utilitzant tota l'artilleria
pesant del seu poder medià tic, i la magnitud del domini de la maquinà ria
desinformativa del govern de l'Estat, amb una cara de pòquer impressionant,
un sac de segells que dèiem un temps, ens volien empeltar una butllofa que
pel coll no passava. I s'afaitaren. S'afaitaren i fins i tot pretenien
afaitar-nos en eixut a tots nosaltres. Volien aconseguir el clà ssic:
compixar-nos i provar de fer-nos creure que plovia. No els anà bé la tirada
aquell pic, i contra tot pronòstic varen perdre les eleccions. Fet insòlit,
mundialment inèdit venint d'una majoria absoluta, aquest mèrit sà que el
tingueren, el que és seu donem-los-hi. I llavors, després de l'enderroc, no
ho pogueren assimilar de cap de les maneres. Ni encara ara, i s'afaiten,
s'afaiten, s'afaiten...
|