|
Humanitzar els dictadors
La pel·lícula Der Untergang (L'enfonsament), d'Oliver
Hirschbiegel, en la qual s'expliquen els darrers dies de Hitler al bunker
subterrani de la Cancelleria de Berlín, ha suscitat una controvèrsia
remarcable a Alemanya. I no perquè la pel·lícula (ni el llibre en el qual es
basa, de Joachim Fest) lloï o exalci la figura de Hitler; el motiu de la polèmica
és que presenta el dictador alemany com un home envellit, paranoic i miserable
que, en el seu final, absolutament desconnectat de la realitat i cec davant la
desfeta total del III Reich, encara segueix posseït pels seus fantasiosos i ja
irrealitzables somnis de grandesa. Vet aquí la raó per la qual la pel·lícula
ha estat criticada: perquè aquesta imatge de Hitler humanitza el dictador: ens
el fa aparèixer com un home acabat, destruït... potser digne de llàstima. I
això, diuen els crítics, és el que cal evitar: Hitler ha de ser presentat nítidament
com un monstre, sense cap tret d'humanitat que pugui suscitar una mirada de llàstima.
Hirschbiegel no ha defugit la crítica, però es referma en la seva tesi: en
efecte, ell vol fer veure que aquests monstres són monstres humans.
Mentre aquesta polèmica omple pàgines als mitjans de
comunicació alemanys, més a prop nostre hem assistit al desallotjament de la
darrera estàtua de Franco que quedava a Madrid. I també aquest fet ha provocat
controvèrsia, encara que de signe contrari al que s'ha produït a Alemanya: aquí
no són els hipercrítics, sinó els nostàlgics del franquisme els que han
expressat el seu desacord amb la retirada de l'estàtua de Franco. Els seus
arguments no són nous: «no s'ha de remoure el passat», «Franco és una
figura històrica, ens agradi o no», «forma part del nostre passat, que no
podem esborrar», etc. Arguments òbviament interessats, perquè aquells que ara
apel·len a l'oblit i a no remenar els morts són els mateixos que fa quatre
dies condecoraven a títol pòstum un dels torturadors "insignes" del
franquisme, Melitón Manzanas. El PP, des de Rajoy fins a Catalina Cirer, amb la
seva oposició a la retirada de símbols franquistes acaben de perdre una
oportunitat idònia per desfer-se del llast de ser els hereus del franquisme.
Pens que un i altre cas -la pel·lícula i l'afer de l'estàtua-
poden ser analitzats a la llum del debat sobre la humanització dels dictadors.
Estic d'acord amb el director de cinema alemany: és un error presentar
qualsevol d'aquests sinistres personatges com alguna cosa distinta d'un home.
Alerta amb la demonització o "mitificació negativa", tan freqüent
en la historiografia antinazi, perquè ens pot fer baixar la guàrdia: Hitler va
ser possible perquè era un home, i malauradament la seva història avui o demà
es pot repetir. Segurament no hi ha vacunes contra el ressorgiment de la barbàrie
(hem de parlar d'Iraq?), però oblidar que Hitler va ser res més i res menys
que una persona no crec que serveixi de res. Així mateix, també Franco ha de
ser presentat com un home. Quan encara hi ha gent viva que va patir la seva
repressió, i molts fills de víctimes que no han vist rehabilitada la memòria
dels seus pares i mares, jo no vull passar davant un monument de Franco i
percebre'l com un personatge històric. No vull que les meves filles passin
davant una estàtua de Franco dalt el cavall i el vegin igual que un rei
medieval. Franco va ser un home, un home culpable, com Hitler, i com a tal home
culpable ha de ser tractat: posat al lloc que es mereix, jutjat pels seus crims.
Ni l'hem d'oblidar, ni l'hem de deixar en pau. Sí, remenem el passat tant com
faci falta per fer justícia, per posar les coses al seu lloc, i perquè la
generació d'avui i les pròximes sàpiguen que Franco va ser tan sols un home.
Els homes poden ser bons o dolents, i en cap dels dos casos deixen de ser homes.
Homes són els sants, i homes són els monstres humans. Viktor Frankl, el famós
psiquiatra austríac, jueu, que va sobreviure als camps de concentració nazis,
ens ho recorda: «La nostra és una generació realista: hem arribat a saber què
és realment l'home: aquest ésser que ha inventat les cambres de gas
d'Auschwitz, però també l'ésser que ha entrat en aquestes cambres amb el cap
alçat i el Parenostre o la Shemà Israel en els seus llavis.
|
