El PSM opina. 27/03/2005

El camp, el gran oblidat

Què és el que ha de preocupar els governants? Una resposta podria ser que els ha de preocupar allò que preocupa els ciutadans, que per això es fan les enquestes d'opinió. Que la gent vol millors carreteres? Idò, carreteres. Que la gent se sent insegura? Idò, més policia. Aquest seria un mètode de govern eficaç en aparença i en certa mesura democràtic. Però l'acció de govern necessita mirar més enllà dels problemes immediats. També s'ha de saber allà on es vol arribar, quines són les mancances i les necessitats que, d'una manera previsible, condicionaran el futur.

Definir prioritats necessita un debat públic. Però fins ara, a les Illes Balears, hi ha qüestions que mai no són abordades. Hi ha temes que no surten mai en els discursos perquè es considera que venen poc. Un d'aquests temes oblidats és el de l'agricultura i la ramaderia. D'aquestes qüestions se'n parla poc i quasi sempre sols quan hi ha problemes de seguretat alimentària o catàstrofes metereològiques. Això provoca una greu distorsió de la imatge col·lectiva de l'activitat agrària.

La nostra classe dirigent ha arribat a la conclusió que aquestes realitats no interessen. Fins i tot molesten. Parlar d'això és parlar del passat. Un passat que se suposa que només equival a misèria i a fam. Tot allò que no sigui construir i especular és tornar a les cavernes. A vegades sols l'economia més depredadora s'associa amb el progrés i tot el que podria representar una major diversificació econòmica i una contribució a l'equilibri territorial es considera un anacronisme. El conreu de la terra arriba a semblar una activitat socialment innecessària.

Sembla que el món del camp no existeix per als polítics. En no participar de les intenses expectatives econòmiques del negoci urbanístic i turístic, no forma part del debat general. El poc pes econòmic de l'agricultura és evident -una altra cosa és la seva contribució a la gestió del 80% del territori i en la generació dels entorns de més qualitat ambiental i paisatgística-. Però és que sols han de merèixer atenció pública aquelles coses que sols produeixen guanys privats? És que el valor del medi ambient, el paisatge, la cultura o el patrimoni històric és inexistent o s'ha d'establir en termes d'aportació al Producte Interior Brut?

El nostre territori és limitat i molt sol·licitat per a múltiples activitats, i sembla que del que es tracta és de desallotjar-ne els usos tradicionals. Tan sols en contextos locals molt especials es pren en consideració la professió agrícola. A llocs on encara la realitat social del camp conserva un mínim de pes electoral. Perquè la incidència electoral és decisiva a l'hora de plantejar-se les polítiques.

A on ens du aquest estat de coses? Amb aquest oblit es perden lligams amb una cultura tradicional, es perd identitat, però també es perden possibilitats de futur. Sabem d'on venim, però no sabem on anam. Sabem com eren les illes preturístiques, però no sabem com seran les illes de les noves onades edificatòries. Què en farem amb el territori, amb el paisatge, amb l'entorn?

Aquestes passes cap a una societat plenament postagrària són suïcides. La desagrarització absoluta del territori pot no ser altra cosa que una passa cap a l'esdeveniment d'una societat completament urbana. Podrà suportar-ho el planeta?

Hi ha prou informació per a saber que sense una intervenció institucional sòlida anam abocats a una llarga crisi de l'activitat agrària. Sabem també que els problemes existents són de dimensions controlables si es vol garantir la preservació de qüestions d'interès social com el paisatge, l'equilibri territorial, la producció d'aliments de qualitat i la generació de llocs de feina estables. Hi ha alternatives possibles i relativament barates. Però no hi pot haver una inhibició institucional a l'hora de trobar-les i d'aplicar-les. I en un país insular i petit, amb una economia molt dependent de pocs factors, no ens podem permetre el luxe de no pensar alternatives.