Un estat (ni que siga petitó)
Mònegue i la Ciutat del Vaticà són estats. Microstats, en
diuen. Com ara Singapur. O el Luxemburg. Andorra, si voleu. Fins i tot Hong-Kong.
I Malta, és clar. Durant dècades semblaven un anacronisme i ara, en canvi,
floreixen econòmicament, polÃticament, medià ticament. Perquè en el món
global tenir un estat (ni que siga petit) és el millor negoci, la millor
garantia, la millor inversió. Ja no cal ni que siga una qüestió polÃtica,
'nacional'. Simplement prà ctica. Tens un estat? Aleshores seràs un entre tants.
No en tens? Aleshores, com a molt, aspiraràs a ser un cas exòtic. Escocesos
amb faldilla. Aquells pesats de catalans. Porto-ricencs confusos. TibetÃ
aclaparat. Objecte, a tot estirar, de simpatia... Aixà de simples es tornen les
coses. La societat internacional s'organitza en estats. Viu en estats. S'entén
entre estats. Es reconeix en els estats. És el camà més fà cil. Amb estat
ningú no discutirà que el precari maltès siga llengua oficial d’Europa. O
que Andorra jugue a hoquei amb Hong-Kong. Mai no reclamaran quina mena de
passaport és aquest que porta un senyor de Singapur. Ningú no negarà al
Luxemburg el torn de dirigir la polÃtica exterior de la Unió Europea.
Personalment, crec que aquesta obsessió per fer dels estats l'únic
interlocutor de la societat internacional no és bona, de tan rÃgida. Però té
una conseqüència interessant: diguen què diguen, el cas és que cada any hi
ha més estats. La multiplicació dels estats és un fenomen imparable. Hi
insistesc: no cal ni que siguen 'nacionals'. Els microstats, negligibles fa mig
segle, avui ocupen portades i més portades. Mònegue és un poble més petit
que LlÃria, per exemple. Però Rainier és un cap d'estat. I això marca la
diferència en el temps i en el món que vivim. Un estat. Ni que siga petitó.
|