El PSM opina. 07/04/2005

Un estat (ni que siga petitó)

Mònegue i la Ciutat del Vaticà són estats. Microstats, en diuen. Com ara Singapur. O el Luxemburg. Andorra, si voleu. Fins i tot Hong-Kong. I Malta, és clar. Durant dècades semblaven un anacronisme i ara, en canvi, floreixen econòmicament, políticament, mediàticament. Perquè en el món global tenir un estat (ni que siga petit) és el millor negoci, la millor garantia, la millor inversió. Ja no cal ni que siga una qüestió política, 'nacional'. Simplement pràctica. Tens un estat? Aleshores seràs un entre tants. No en tens? Aleshores, com a molt, aspiraràs a ser un cas exòtic. Escocesos amb faldilla. Aquells pesats de catalans. Porto-ricencs confusos. Tibetà aclaparat. Objecte, a tot estirar, de simpatia... Així de simples es tornen les coses. La societat internacional s'organitza en estats. Viu en estats. S'entén entre estats. Es reconeix en els estats. És el camí més fàcil. Amb estat ningú no discutirà que el precari maltès siga llengua oficial d’Europa. O que Andorra jugue a hoquei amb Hong-Kong. Mai no reclamaran quina mena de passaport és aquest que porta un senyor de Singapur. Ningú no negarà al Luxemburg el torn de dirigir la política exterior de la Unió Europea. Personalment, crec que aquesta obsessió per fer dels estats l'únic interlocutor de la societat internacional no és bona, de tan rígida. Però té una conseqüència interessant: diguen què diguen, el cas és que cada any hi ha més estats. La multiplicació dels estats és un fenomen imparable. Hi insistesc: no cal ni que siguen 'nacionals'. Els microstats, negligibles fa mig segle, avui ocupen portades i més portades. Mònegue és un poble més petit que Llíria, per exemple. Però Rainier és un cap d'estat. I això marca la diferència en el temps i en el món que vivim. Un estat. Ni que siga petitó.