|
El meu País Valencià
El meu País Valencià s'ha anat construint al llarg d'un
quart de segle. Estic segur que, tret d'alguns particularismes, segurament és
compartit per la majoria dels lectors. Tanmateix, ara em plau recontar-vos una
mica el plural i el singular d'aquest meu País. Us podria encetar l'enfilall
amb el vent, la cara sempre al vent, d'un Raimon que grapejava la guitarra amb ràbia
mentre em feia proclamar als quatre punts cardinals del món que eixe no era ni
és el nostre. I també hi ha el Vicent A. Estellés, el de la cameta coixa i
les dues cames de València que mai no seran com les teues, el que eucarísticament
es fotia el pimentó torrat i es quedava tan ample o tan trist car no podia
salvar el poble, ni tan sols amb una rosa de paper. I també la mirada sempre
punyent, com la ironia que gasta, de J. F. Mira, mestre en tot. Mestre com a
articulista, com a novel·lista i amb un pensament que m'esdevé punt de referència
obligat. Hi podria afegir alguns paisatges, com la Pobla Llarga, amb aromes de
tarongers, Alcásser, que ha deixat de ser un poble on es cometé un horrible
triassassinat, i La Vila Joiosa. O Mutxamel, que ha deixat de ser el nom d'una
raça de domàtigues per esdevenir en el d'un poble amb regust de Verge
Marinera. I també, posats a ser nostàlgics, podria confitar-lo amb la xiqueta,
que ha omplert de primaveres aquesta tardor que maldava per corsecar-me.
Tanmateix, d'aquest meu País Valencià, per molt que ho vulgui, mai en Matas no
en serà ambaixador honorari, ni plenipotenciari, ni supositoriari -si em
permeteu una concessió gratuïta al surrealisme.
Ell, en tot cas representa i ambaixanitza un altre model de
País. El devorador de llengua i territori. I dos exemples us ho faran ben
evident.
El primer cal situar-lo a La Vila Joiosa. Allà, hi han
construït un someral edifici fora d'ordenació urbanística. És un hotel, un
hotelarro. No, no l'han construït en sòl rústic, no. Senzillament s'han
passat un pèl d'edificabilitat. Han construït, no una, ni dues, ni tres o
quatre plantes de demés. N'han construïdes onze. Vull dir que l'arquitecte i
el promotor no varen tenir un petit lapsus, sinó que tiraren a matar.
Evidentment, no cal demanar-se quin partit polític ha tolerat aquesta infàmia,
aquest insult a tots els contribuents que passen per caixa, que segellen els plànols
pel col·legi d'arquitectes i fan tot allò que les santes escriptures urbanístiques
manen: és el PP. I com ha acabat la cosa? Amb demolició? No, les pales i les
excavadores només esbuquen barraques suburbials fetes d'uralita i planxes
velles. No, la cosa ha acabat amb una pressió psicològica damunt tot quisqui
que tengui una opinió contrària a l'edifici en qüestió. Han emprat una tàctica
prou coneguda per aquí: en primer lloc, mirar d'involucrar-hi tothom, si hi ha
merda, que esquitxi tot déu! Així, quan el problema és del PP perquè hi
governa amb majoria absoluta, varen intentar compartir-lo amb el PSOE i també
amb el Bloc fent una reunió per afrontar «el problema» per tal que l'opinió
pública percebés que és un problema de tots. Quan aquesta tàctica dissuassòria
no els ha donat resultat, varen preparar la tàctica holocàustica. La gent
rebia missatges al mòbil dient que si s'oposaven a l'Atrium, nom de l'hotel,
els inundaria la misèria més absoluta, com si haguessin retornat les plagues
egípcies. Si no hi ha Atrium, no hi ha feina, ergo la misèria els menjarà
pels peus. Vaja, la mateixa tàctica que feren aquí per aprovar el Festival
Park o tants d'altres despropòsits.
El segon cas, perdonau el sumarisme, va passar a la ciutat de
València. Un amic meu va voler anar a posar una denúncia perquè li havien
robat una cartera. Ho va voler fer en català d'allà. A la comissaria li varen
dir que ho podia fer en aquesta llengua, però l'havia d'escriure ell. Ell digué
que no, que volia rebre el mateix tracte que qualsevol altre ciutadà, que si la
fa en espanyol l'hi prenen nota i segueix el seu curs. Davant la negativa, ell
va posar un contenciós administratiu. Ara la jutgessa ha dictat sentència. El
pobre amic meu n'ha sortit perdedor. Ha hagut de pagar els costos de judici.
Sembla que no és un dret nostre el fet d'anar a una comissaria de policia i que
et tractin com un ciutadà que gasta una llengua universal. Aquest no és el meu
País Valencià, segurament és el que comparteixen en Matas, en Zaplana, en
Camps, na Moner, n'Estaràs i tota aquesta cort que ha compartit refectori.
|
