|
No nacionalistes
Ves qui ho diria: la setmana passada, els no nacionalistes
ens han donat una classe pràctica de nacionalisme de bon de veres. No, no em
referesc a la manifestació dels radicals a Salamanca: aquest tipus
d'exhibicions, si no fos perquè atien odis viscerals, serien inofensives, ja
que més enllà d'excitar els adeptes més incondicionals no crec que
aconsegueixin atreure cap nou simpatitzant amb dos dits de seny. No, la
veritable lliçó de nacionalisme aplicat ens l'ha donada el govern espanyol amb
motiu de la crisi boliviana.
Els qui ens definim com a nacionalistes d'esquerra estam
acostumats a argumentar la versemblança de la nostra opció política davant
l'acusació que ambdues coses alhora no són possibles, car es donen situacions
en què defensar la nació i defensar la justícia són causes contraposades. Bé,
jo no compartesc la idea d'un nacionalisme -que existeix- que practiqui una política
social injusta, perquè entenc la nació com un projecte de progrés i inclusió
per a la seva gent, per a tota la seva gent. Però sí que he d'admetre que es
poden donar conflictes entre els interessos de la nació pròpia i els
interessos d'una altra nació o col·lectiu. Aquí sí que, certament, cal
optar: o mires per tu i els teus, i fas nacionalisme a costa de la justícia, o
prioritzes la raó solidària per damunt dels teus interessos. D'acord, això és
massa esquemàtic, la realitat és més complexa. Però ja ens entenem. En
qualsevol cas, aquesta mena de disjuntives no se solen plantejar en referència
als governs dels estats que, en faltaria d'altra, estan per defensar els
interessos nacionals.
Això és, més o menys, el que li ha passat al govern
espanyol amb el conflicte de Bolívia. Els problemes d'aquest país vénen
d'enrere. Des de fa dècades, les multinacionals petrolieres es van ensenyorint
del país, com d'altres de la zona, imposant els seus interessos a costa de la
modernització del país i la justa distribució de la riquesa que generen. Tots
els governs bolivians sense excepció, tant els de la dictadura d'Hugo Banzer
com els de l'actual etapa democràtica, s'han plegat a la pressió d'aquestes
empreses, i han estat incapaços de tirar endavant una llei d'hidrocarburs que
obligui a revertir en el país una part dels ingents beneficis de les
multinacionals. El progressiu empobriment de la majoria de la població, junt
amb la depredació i l'agressió contra les comunitats indígenes i els seus
territoris, estan a la base de les massives protestes de les últimes setmanes.
Doncs bé: una de les grans empreses que treuen tallada de la injusta explotació
petroliera en territori bolivià és l'espanyola Repsol. La seva nòmina de
realitzacions no té preu: deforestació del Parc Nacional Isiboro-Securé,
desplaçament forçat d'indígenes yucararé, chumanes i d'altres, excessos de
violència d'empreses de seguretat (veritables bandes paramilitars) contractades
per protegir les seves explotacions, vessament de residus tòxics als rius
Putintiri i San Mateo...
La setmana passada, el conflicte social va esclatar. Repsol té
motius per preocupar-se del que li puguin fer els bolivians, però no cal que
s'amoïni per l'actitud del govern espanyol: el ministre Moratinos va telefonar
dijous, en plena crisi, al director general de Repsol, Antoni Brufau, per oferir-li
tot el seu suport. El govern espanyol, davant el conflicte entre vetllar pels
interessos nacionals i defensar la justícia envers el poble bolivià, no té
cap dubte de qui són els seus. Això, diuen, no és nacionalisme. Els governs
dels estats no fan nacionalisme.
|
