"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 25/06/2005

O berenen o es barallen

Si, o berenen o es barallen, la qüestió és no tenir les barres ocioses i esmolar les dents tauronesques que hom no sap quin Deú, però hom sí sap per quina mitrada i roucada intercessió alguna pontifical divinitat els ha vengut a bé a donar. I com que no són desagraïts, les fan servir, fent una cosa a o l'altra: berenant o barallant-se. O potser, tenen por de no ser com els conills, que si no roseguen tot els temps, les dents els creixen massa i haurien, arribats a aquest extrem, de degollar-se entre ells, cosa que no faran perquè són destructors, però no antropofàgics, com a mínim no ho faran mentre tenguin enemics davant els quals berenar a l'ampla -ço és, fent-los ostentosament enveja, dentetes potser si escauria més- o enemics amb qui barallar-se.

Crec que els perpicaços lectors -a no ser que encara vagin empatxats de ginets o altres analògiques fórmules de destilació alcohòlica avinents per al traspàs del solstici d'estiu- ja hauran intuït per on es remena l'encenser aquesta setmana. Pistes, n'hem donades prou. Però per si d'acàs, és el cronista el que va amarat de graus «e d'estranyes tristors», i no s'ha fet prou explícit, començarem a desvetlar el misteri. Diu una dita mallorquina que n'hi ha que prefereixen una bona brega a un bon berenar. Això, en el cas que ens ocupa o que ens ocuparà, és, si hem de fer cas al doctor Bujosa, popperianament fals. Vull dir que en el PP allò que no poden fer és estar amb les barres aturades. O berenen, i ho fan en l'accepció més destructiva que pugui tenir el mot, o es barallen. D'exemples de berenar no cal que en traguem massa a rotlo. Basta mirar al nostre entorn i veure com es queixalegen, sense embossar-se el carcaboç, el territori, la llengua, la història, la memòria col·lectiva, etc. Però com que ara a Madrid no comanden, per tant no poden berenar ni de xurros caducats, es dediquen a barallar-se, no entre ells, sinó amb els enemics que són tots els que no pensen o diuen que no pensen com ells. En poc temps s'han barallat tres dissabtes seguits. (Es veu que això de voler perllongar la respiració assistida al darrer bastió vivent del Franquisme, en Fraga, mereix tots els esforços). I sempre de bracet amb algú que els justificava la causa. Primer amb l'associació de víctimes del terrorisme; acte seguit traslladaren la fúria a Salamanca, on tenen segrestats uns papers que no han estimat ni valorat (literalment en tenien bastants dins soterranis sense obrir ni classificar), i finalment, per allò que han anomenat la família. Sempre, ho de dit, de bracet amb algú però sempre amb un mateix rerefons: la bandera roja i gualda. Primer contra els bascos, després contra els catalans, i finalment, contra tots plegats i un poc més. Curiosament, la darrera de les passejades ha comptat amb la benedicció salpasserina i mitrada de molts de bisbes espanyols. Alguns cardenals i tot, hi han assistit. Què hi farem, coses de l'Espanya de «xirigota y pandereta» que va escriure el poeta! Em preocupa una mica això de la doble moral que agermana els purpurats i la dreta més cavernícola d'aquesta terra. L'oposició als matrimonis gais és ni més ni pus semblant a la que varen manifestar contra el divorci i contra l'avortament. Tots sabem que la dreta espanyola, una vegada que el divorci no ha servit com a arma de batalla, s'ha divorciat impúdicament sense que en Rouco Varela -el dogma deu continuar sent el dogma- hagi fet ploure cap encíclica: tots recordam el cas de n'Álvarez Cascos, aquella mena de doberman contra l'esquerra. Crec que a Palma mateix un regidor del PP, divorciat, ha estat encausat i no sé si condemnat per haver maltractat o coaccionat la seva ex. Bé, coses de la doble moral. Demà, que és diumenge, també hi ha convocada una manifestació a Madrid, aquesta contra la pobresa. Ja sabeu què diu l'Evangeli dels pobres i dels rics: és més difícil que un ric entri al regne del cel que no un camell passi pel cor d'una agulla.... No he vist que els bisbes ni els cardenals, hi vagin massa calents rere aquesta «moguda». Potser perquè ells tenen la clau per interpretar el llibre sagrat. Ni tampoc els del PP, que fa quatre dies invocaven dogmes i altres pseudoestolades veritats. Potser és la cara més amarga de Jesús, la que ells no volen conèixer. Ja ho sabeu: han de berenar o s'han de barallar. I diumenge, només ho dic a tall d'exemple, es tracta de compartir el pa i el peix.





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: