El PSM opina. 06/10/2005

Descendents de mallorquins

Almenys en una altra ocasió, servidor vaig manifestar el neguit de què vaig ser pres en veure un documental del National Geographic sobre una expedició a la recerca d'unes ruïnes de l'imperi Inca. Es presentaven els expedicionaris, amb els seus brillantíssims currículums, i a continuació la càmera enfocava una persona, de la qual es deia que era «descendent directe dels inques». A partir de quin moment hom deixa de ser inca per ser descendent dels inques és una qüestió que, pel que he vist, algunes persones poden resoldre amb una certa facilitat: diuen que, amb l'esfondrament o la destrucció d'una cultura, els supervivents passen a ser descendents. No sé si ho puc veure tan clar, sobretot perquè, si diagnosticam la nostra cultura amb un mínim d'objectivitat, haurem d'admetre que ben aviat deixarem de ser mallorquins i esdevendrem descendents de mallorquins. I la perspectiva m'inquieta pel que té de desordre identitari, d'inseguretat en els sentiments de pertinença. No sé com es pot sentir a Mallorca un descendent de mallorquins i ja no mallorquí, però no costa gaire d'imaginar-ho: el cinema ens ha proporcionat una sèrie de relats en els quals hi juguen papers marginals persones -indis, aborígens en general- que són descendents del que havien estat. Sembla que ens haurem de fer a la idea que, prest o tard, la trista condició de descendent és el destí de molta de la nostra gent. La resta és integrada per persones que posaren a temps els mitjans per deixar de ser mallorquins -de llengua, de cultura: que inclou també el sentiment del territori- i no veure's així en la situació de ser-ne descendents. Aquests són sempre els més llests, els que no tenen escrúpols a l'hora d'establir la seva escala de valors. Hi ha altres sortides, allò que altre temps se'n deien terceres vies? Un amic meu acaba de decretar el seu propi exili interior. No ho aconseguirà -el conec-, però s'ha proposat viure aquí com si hi hagués arribat avui des d'un país llunyà, a la recerca d'un clima benigne. Se sotmetrà a una determinada disciplina per desempallegar-se de la memòria històrica de l'illa, de la ciutat, del paisatge i del paisanatge, i així aconseguiria tal volta que no li dolguin tant la barbàrie cultural i la destrucció física de l'illa. Qui sap si ho aconseguirà, no ho crec. Els al·lots més joves ja no tendran aquests problemes, perquè, per més que tot sigui susceptible d'empitjorament, ja hauran viscut en un país que ha manifestat obertament la seva voluntat d'antropofàgia. Ells tal vegada ja no siguin ni descendents. Perquè: descendents... de què? �