En diuen progrés com qui es posa dues profiteroles entre les llavis carnosos i, lascivament, van mastegant-les tot procurant que la xocolata mostri, impúdica, que és de primera i es queden tan tranquils, tan tranquils com un estirament de moix canongial del pròleg de Mort de Dama o d'un pet de proletari, alçant una mica la cama, que fa gust de col o de llampuga amb pebres rescalfdada. És el progrés, diuen, i res no pot detenir-lo. És el seu Déu, aquest verb no fet carn, sinó fet ciment i pols. I com totes les divinitats no té principi ni final. És el progrés diuen, la construcció desenfrenada, sense límits, la que ha atret milers d'immigrants a escapollar-se la misèria i que ha fet que l'illa hagi augmentat de població. I s'hagin de fer moltes més cases per poder albergar els pocs que treuen el cap i perquè els altres, els autòctons apòstates, els de l'oripell i la coloraina, que diria en Costa, puguin viure en confortables habitatges lluny de les ferums socarrimades de pobresa, que sarcàsticament els fa progressar. És el pogrés i té preferència en tot i per tot, com aquell viàtic que antany passejaven els capellans a so d'una campana eixorca i que paralitzava instantàniament, al seu pas, la vida i l'activitat. Sens dubte, avui en dia, aquell viàtic tendria preferència, podria tancar i obrir els carrers així com els donàs la gana, podria eixarrancar-se damunt l'asfalt i abocar tota la seva essència aformigonada dins els límits estrictes d'una encofrada.

En diuen progrés, un déu, i amb aquest sortilegi justifiquen qualsevol actuació. Els soferts caminants o conductors si volem arribar al destí previst ens hem de perdre gairebé sempre per dins els laberints insondables d'això que anomenen progrés i executar gimcanes a tota hora. En el lloc més impensat, en la ruta més consuetudinària, et trobes un camió de formigó que descarrega dins una mena de païdora-repartidora que tota eixarrancada ocupa tot el perímetre del carrer. I ves-te'n a voltar! Cerca la direcció correcta i et trobaràs altre cop amb un entrebanc. O ves circulant tranquil·lament i de sobte irromp un noningú que provist d'un senyal de trànsit de jugueta et mana que t'aturis i que donis tota la preferència del món a l'ogre mecanitzat que, llançant bruels amenaçadors, surt d'una obra pública o privada i va a defecar tanta misèria a qualsevol indret molt més miserable. Però en diuen progrés i això no ho podem aturar, perquè si s'atura ho aturam tot! I amb aquesta cançó ens han encolomat la moto des de fa molts d'anys. Sense anar més lluny, no fa molts de dies em disposava a anar a la plaça del Blanquer, d'Inca. Hi anava dels afores. Em vaig trobar de ple amb el lema rotgerià: Inca, la ciutat que no vols. Arribar-hi fou esborrar per dues vegades la ruta mental que m'havia traçat i improvisar rutes alternatives per un laberint inextricable. I tot amb el mateix denominador: obres i més obres. Públiques i privades, tan se val. Són filles del déu major i cal ajupir-se davant la seva aureola. Però no cal anar a Inca, a Pòrtol, llogaret que no fa gaire va haver de prémer per arribar a les dues mil ànimes i poder gaudir d'una farmàcia, és també una pista improvisada de gimcanes i laberints.

És el progrés, com abans ho era el pi del marquès de sa mamerra, que impedia els pas dels vianants. Ens fan creure que tots viurem millor, que tots progressarem, que tots fermarem els cans amb llangonisses. I un mè negre! És el joc de la piràmide. Una piràmide emmascarada, invisible, no sé si dir-ne tolerada. A la base hi ha els miserables, els de l'esquena torrada, els de les mosteles i els que, dissortadament, de tant en tant aixafen les formigoneres perquè tenguin un funeral amb flors governamentals i un minut de silenci. I cada vegada que et fas més amunt, hi ha menys gent, que viu a esquena dreta, i que s'unta les mans i les butxaques del que raja. Com més amunt, més pocs, però també més rics. I són aquests, a través dels seus corifeus, que pregonen sense aturar-se: «això és el progrés, això és el progrés i no el podem detenir sinó volem morir de fam». Aviat a l'illa li creixerà un nou contorn, un anell de formigó voltant voltant, amb cases i més cases, perquè és el progrés i no es pot aturar i ja s'haurà devorat tot el territori disponible. A no ser que el vertader Déu, destronat i colèric, enviï un sutsami i ho faci rodolar tot. Però no passeu ànsia, no ho farà. Galls amb galls no es piquen. I també el Veritable, per existir, de tant en tant, necessita fer un préstec al gran capital i no convé posar-se malament amb ningú. Amb ningú que tengui possibles! Amb els altres pot experimentar això de la misedicòrdia, la fe, la resignació i altres virtuts. I si no, que ho preguntin devers Guatemala o al Pakistan!