Una fita, dins el món excursionista, és el muntet de pedres que serveix
per senyalitzar el recorregut, per no perdre el camà i per orientar-se en els
punts delicats o confusos, en els entreforcs i cruïlles. Benige Palos i
Vadell, persona afable, amatent, cordialÃssima, ha emprès la seva darrera
excursió, ha arribat dalt la carena, i allà ha col·locat la darrera fita.
De fet, tota la seva biografia es personifica com una de les fites rellevants
de l'excursionisme mallorquÃ. El seu itinerari vital és una llarga ruta
fitada d'experiències i d'aportacions que ens orienten als que anam darrera
les seves petjades.
Ens animam a caminar amb en Benigne; aixÃ, tot just acabam d'emprendre la
marxa, i ja sorgeix la primera fita, ben llunyana en el temps: es tracta de la
seva primera excursió, que féu amb la Joventut Serà fica, un diumenge de
l'any 1928; una memòria prodigiosa i una conversa de bon comunicador ens ho
recordava fa poc temps: «d'Algaida a Randa i a Cura, per camà de bÃstia».
La segona fita ens descobreix la seva participació en el Grup Excursionista
del Foment del Turisme; són anys d'aprenentatge en l'entitat més veterana de
l'excursionisme mallorquÃ. La ruta s'endureix, passam gorgs i fondalades,
travessam la terrible Fosca, i l'any 1947, trobam Benigne Palos bastint les
pedres d'una altra fita: amb Pere Darder i altres fundaren el que fou la
primera colla que tingué el nom de Grup Excursionista de Mallorca, que més
tard s'integrà en el GEM actual. El tirany no es perd, les fites no demanquen
i el guia no decau; ara, s'alça esperonejat per una ajuda inestimable, la
seva esposa Francesca Nadal. Les fites són també organització, convocatòries,
per passar en col·lectivitat les roques nues i cantelludes: el 1952 Benigne
Palos tingué la iniciativa d'introduir a Mallorca la celebració de la festa
de sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyencs, cita que encara avui en
dia se celebra anualment.
El 1956 en Benigne corona un somni fora-Mallorca: l'expedició a l'Aneto.
En tornar, posa una fita novedosa, que ens mostra la faceta de pioner de
l'excursionisme en l'aspecte de material i equipament: «A l'Aneto vingué un
grup de francesos amb cordes de nylon que no pesaven gens. En davallar, a
Barcelona comprà rem la nova corda. Poc després vaig demanar a un sabater
d'Alaró un tipus de botes copiades de les 'trappeur' franceses, però amb la
sola de roda de camió. Dos o tres anys més tard vaig tornar a demanar unes
altres sabates. El sabater no podia creure que les hagués destrossades, ja
que l'home pensava que durarien tota la vida».
Mentre, l'estiu de la ruta asseca els rierols; les pedres passadores no són
necessà ries, però les fites benignes continuen marcant camÃ: Entre els anys
1966 i 1969 publicà setmanalment al diari Baleares una ruta de muntanya. La
tardor de l'itinerari vital, lluny de tocar a la porta del refugi, enrogeix
l'arbocera i aporta temps lliure al nostre guia: les giragonses del camà són
també fitades, com les responsabilitats assumides entre 1981 i 1984, quan fou
president del Grup Excursionista de Mallorca, associació que més tard el
nomenà soci d'honor. Entre ziga-zaga i revolt, el 1983 publicà el llibre
titulat Itineraris de muntanya, un referent important en la bibliografia de
guies de la Serra de Tramuntana. Interessat per la toponÃmia, participà des
dels anys vuitanta en les Trobades d'Onomà stica i ToponÃmia, impulsades per
la UIB. Prova d'aquest interès i dedicació és la seva obra titulada Recull
de terminologia de muntanya, publicada l'any 1989, bona mostra de recull didà ctic,
una fita més en la llarga tasca de «salvar-nos el mots i recuperar el nom de
cada cosa», que diria el poeta Salvador Espriu. També el 1989 ens convida a
trescar per un municipi molt estimat per ell, i publica el llibre Valldemossa
com a centre d'excursions. Arriben els anys 90. En Benigne alenteix la
caminada, però no retura; el seu exemple és tota una altra fita. Com Maria
Antònia Salvà , sembla que ens diu:
Vinc d'allà lluny,... però, malgrat la cendra //
que port al front d'un foc ja consumit,
quelcom encara falaguer i tendre
perdura en l'esperit.
Arriba l'edat emèrita. El bastó de caminant és clavat definitivament a la
llar familiar; la motxilla, curulla d'experiències, vessa de dons de la vida,
de paisatges, de senders i viaranys. La penúltima fita és posada: records i
estima. Novament una estrofa de Maria Antònia Salvà ens serveix per il·lustrar
la fita de l'hivern d'una vida, sens dubte de dolça escalfor:
I en davallar del pic de l'alta serra,
esplai dels ulls, corona de l'esforç,
estimar més que mai aquesta terra
que ens dóna el pa i les flors.
La darrera fita, Benigne, l'has posada ara, amb el teu comiat. El cim, la
carena, són teus. No deixis de mirar, amb el teu somriure, el pla i la vall
que has deixat.
El teu deixeble,