El PSM opina. 22/10/2005

Les autopistes: crònica d´un fracàs

Quan els anys seixanta es construïen hotels damunt les roques i l´arena de la mar, eren molts els mallorquins que tenien -satisfets- el sentiment que allò era progrés. I si l´edifici tenia deu plantes en lloc de tres, millor.
Han passat més de quaranta anys. I es podria esperar que la riquesa que aconseguiren els pares amb aquest progrés no seria només econòmica, i la generació dels fills i la posterior, s´haurien pogut formar amb una nova sensibilitat. De fet la història presenta molts d´exemples de com el pas del temps canvia l´òptica amb què es veuen les coses (basti recordar l´enderroc de les murades de Palma, rebut com un símbol de progrés en el seu temps i avui difícilment assumible, almanco així com es va fer). I en aquests quaranta anys mateixos, passaven coses que alimentaven aquesta esperança: la salvació de sa Dragonera i d´es Trenc, per exemple, i tantes manifestacions al carrer que feien pensar que la consciència ecològica de bona part de la societat mallorquina anava creixent i que es podrien corregir els errors del model territorial dels inicis del primer boom turístic. Però, desgraciadament, en aquests darrers anys hem vist com això no era ben bé així i com la lògica dels fets, del mercat i dels interessos s´enduia les mesures cautelars de protecció i les paraules - protecció del territori, sostenibilitat...- com si fos una torrentada.

Han estat anys de polítiques que pareixien dominades per una única obsessió: el creixement del P.I.B. i del nombre de turistes a qualsevol preu -com si aquests dos factors bastassin per millorar de la qualitat de vida-. I això ha anat provocant un progressiu procés d´urbanització i la saturació de les infraestructures existents (aeroport, carreteres...) fins arribar a l´estat que tots coneixem.

Però enlloc d´aturar-se a pensar en corregir la causa d´aquesta saturació de les infraestructures, s´han volgut cercar solucions que encara agreugen el problema, solucions que potser resolguin aspectes quantitatius de la demanda, però que en absolut són adequades ni a l´escala de l´illa ni -per descomptat- a aquella aposta per la preservació del paisatge o pel turisme de qualitat que sempre apareix a la literatura dels programes dels partits o dels plans urbanístics.

En aquest sentit, la primera valoració que podríem fer de les noves autopistes que hem vist construir aquests mesos és que són el símbol d´un fracàs col·lectiu, el símbol de la incapacitat per controlar i ordenar el creixement dins els límits que serien adequats per a l´illa (allò que els geògrafs anomenen capacitat de càrrega). De la incapacitat també per equilibrar l´ús dels vehicle privat amb la potenciació del transport públic o per dissenyar unes carreteres més ben integrades a l´entorn, amb propostes adequades a la mida d´una illa i no d´un continent.

Les noves autopistes han canviat l´escala del seu entorn -què diferents es veuen ara al seu costat unes cases de possessió o un poble com Campanet- i també de l´illa. Mallorca és ara més petita, ha perdut complexitat i la gent comença a anar a viure cada vegada més lluny del seu lloc de feina. Es multipliquen així els desplaçaments i el trànsit que -justament- es volia resoldre amb les autopistes.

Pel que fa al seu disseny específic, tot resulta impropi de l´escala del lloc, en bona part perquè responen al catàleg de solucions estàndar: el recurs sistemàtic als creuaments a diferent nivell amb ponts elevats, la il·luminació totalment innecessària de trams no urbans... I allà on es vol personalitzar el catàleg, encara pitjor. Com l´ús de vegetació sense continuïtat amb la de l´entorn o el mal gust pintoresquista amb què es decoren els talusos o les rotondes -diuen que per fer-les més mallorquines? En aquest sentit, especialment greu és el cas de la carretera de Manacor, on, a més, es parteix de l´error inicial d´haver volgut convertir una carretera històrica, i per tant, amb múltiples servituds i accessos, en una via ràpida, una pseudo-autopista. Per això ha estat necessari duplicar els vials d´accés ocupant un espai molt gran que després s´ha volgut compensar reduint les mitjanes, quan amb això l´únic que s´ha aconseguit és fer la carretera més dura i agressiva amb el seu entorn.
En general, tot això fa que aquestes noves carreteres no semblin les que necessitava Mallorca. Hagués fet falta més reflexió i no deixar-se dur per les pressions d´uns i altres. Projectar-les bé, tenint en compte el lloc i el paisatge. En definitiva, pensar-les a partir d´una planificació territorial i no a l´inrevés, com ha passat a qualque cas.

Ja només queda esperar que en aquesta illa, que cada vegada més és efectivament illa-ciutat, les autopistes es torbin encara un temps en convertir-se en autopistes urbanes. Confiem que es protegesqui millor el camp com allò "no urbà", que es protegesqui el paisatge i no es permeti edificar al costat de les noves carreteres, que salvem encara el que es pot salvar.

Si no, potser a la fi tendrà raó Juan Luis Arsuaga - el paleontòleg que dirigeix les excavacions d´Atapuerca- quan diu que tanmateix l´estudi de l´història de l´evolució, amb la perspectiva que dóna el coneixement del que ha passat en unes desenes de milers d´anys, no permet ser gaire optimistes sobre el futur ecològic o la sostenibilitat de la vida al planeta. Tot semblaria indicar que l´home ha d´acabar provocant tal degradació de l´entorn que el forçaria a cercar nous hàbitats a altres móns. Potser sigui aquest un mecanisme de la nostra evolució, amb la condició -és clar- que aquests altres móns existesquin.