El PSM opina. 30/12/2005

Prou de dubtes i renúncies!

A punt d’acabar l’any i d’encetar-ne un de nou, tots els mitjans de comunicació van plens de bones intencions, de balanços de gestió i felicitacions les festes pagades amb sous de tots. No és hora, idò, de crítiques ni de “mal rotllo�, sinó de bons propòsits per al futur.

I en aquest context hi ha un tema sagnant que és portada cada dia als diaris espanyols, en un aspecte o l’altre: el de les dues Espanyes. No les Espanyes d’en Maragall, que ningú sap què són, ni les Espanyes roja i blava, que les classes mitjanes ja han superat. Sinó les dues Espanyes que nasqueren amb els Reis Catòlics: l’Espanya unitarista castellana, germen del nacionalisme espanyol, que ens vol a tots iguals, però prenent com a model el castellà; i l’Espanya d’inspiració federal, que encara no ha resolt el model cap a on cal anar, però que creu en les diferències, sense que això impliqui superioritat o inferioritat.

Ens ha tocat viure un temps de dubtes i renúncies, com escrivia Martí i Pol. Des del segle XV, han passat més de 500 anys i la comunitat lingüística catalana ha vist com se la privava del dret a vertebrar-se com a nació, ha vist com era desmembrada (l’Alguer, Catalunya Nord, creació de províncies artificials, constitució de comunitats autònomes...), com era privada –en llargs períodes– del seu dret a conservar la identitat cultural i lingüística, com s’hi produïen processos demogràfics fomentats des de l’exterior (els pols de desenvolupament franquistes). I els membres d’aquesta comunitat lingüística hem anat perdent posicions: primer només el Principat lluità per la independència (segle XVII), després tots junts lluitàrem ja només per conservar els furs i una certa autonomia (Guerra de Successió), i hem arribat a un segle XXI on ens conformam amb un “estatut d’autonomia� que ens manté supeditats i subordinats a poders exteriors, com si això fos la cosa més natural del món!

És en aquest context que sobta que la classe política de la nostra comunitat lingüística, en general, es mostri tan covarda i poc agosarada. I el debat sobre l’estatut català, cal situar-lo en aquestes coordenades. Com cal situar-hi les declaracions d’un personatge com el ministre socialista José Bono: rebutja les guerres dels Balcans perquè es varen produir –segons ell– per defensar les diferències, i alhora defensa el dret a ser diferent: musulmà o cristià, homosexual o heterosexual, etc. De quines igualtats i de quines diferències parla Bono? Evidentment, de les que no qüestionen el “seu� sentiment d’adscripció nacional. Però si aquest sentiment és diferent... Aleshores només cal fer una ullada a la premsa espanyola (-ista): nacionalistes irredempts, radicals, separatistes, gent ancorada en el passat –quan justament el que propugnam és un projecte de futur!–, fonamentalistes, annexionistes, imperialistes, pancatalanistes...

El seleccionador de futbol d’Euskadi ha convocat diversos jugadors navarresos per jugar amb la selecció basca. No ha passat res. Els convocats n’estan orgullosos. Algú s’imagina què passaria si Gratacós convocàs un balear o un valencià per jugar amb la selecció catalana? La fi del món!, per a molts polítics... espanyolistes. Però no cal patir. Ja tenim tan assumides les renúncies que cap seleccionador català ni s’ho planteja. I així va la cosa...

Els ciutadans d’una Espanya se senten cada vegada més i més forts, mentre que els de les altres cada vegada estan més acomplexats i avergonyits d’ells mateixos. Per això, de cara a l’any nou, vull expressar un desig, també de Martí i Pol: “Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible!�