El PSM opina. 31/05/2006

Crna Gora

Crna Gora (literalment, muntanya negra) és el nom en serbi del país que nosaltres anomenam Montenegro, un país que acaba de recobrar la seua independència després del referèndum tutelat per la Unió Europea, un 55,5% de la població ha decidit tallar les relacions ja precàries que mantenien amb els numèrics vesins serbis.



Montenegro formava, amb Sèrbia, el darrer bastió del que va ser un dels resultats dels tractats de pau (Conferència de París, 1919) posteriors a la I Guerra Mundial: Iugoslàvia, estat independent des del 1918 fins el 1991, any a partir del qual es començaren a segregar algunes de les repúbliques que el conformaven: Eslovènia, Croàcia, Macedònia i Bòsnia-Herzegovina, no sense moments dramàtics i que ens fan avergonyir de la condició d’humans.



Després de quedar-se només Sèrbia i Montenegro unides, les dues repúbliques compartien alguns aspectes institucionals i culturals; en canvi, d’altres, com la legislació o la moneda, eren exclusius. Diuen els analistes i els propis montenegrins que no tenia sentit continuar amb Sèrbia i Montenegro, que les dues repúbliques eren estructuralment diverses i que anaven per camins alternatius. Per exemple, una bona part de la base socioeconòmica montenegrina és ser una destinació turística gràcies a les seues muntanyes septentrionals i el seu litoral adriàtic. Primera similitud amb Eivissa



Però, fins l’any 1918, Montenegro va ser un regne independent balcànic. Abans del 1914, a l’Europa occidental a penes se’n tenia coneixement per algun viatger britànic. La bellesa del seu paisatge, la bonhomia de la seua gent i un aire arcaic i exòtic eren els principals atractius de les cròniques de l’època. No ens recorda a l’Eivissa dels primers viatgers? Quan esclata la I Guerra Mundial, Montenegro entra en guerra del costat dels Aliats i serà esclafat per l’exèrcit austrohongarès. Malauradament pel poble montenegrí i la seua dinastia, les reclamacions perquè la Conferència de París els respectàs la seua independència prèvia no tengueren èxit i el petit país balcànic es veié abocat a l’Estat dels eslaus del sud, és a dir, Iugoslàvia.



El referèndum per l’autodeterminació és una bona notícia per als demòcrates. La decisió lliure i sobirana del poble montenegrí és la primera que es produeix a Europa en el segle XXI i la primera que es produeix amb consulta popular des que hi ha la Unió Europea (l’anterior, el 1993, va ser una separació fruit d’una decisió parlamentària que donaria com a fruit la República Txeca i Eslovàquia).



El procés ha estat tutelat per la Unió Europea (Solana, el comissionat espanyol posà uns estranys topalls del 50% de participació i del 55% pel sí), amb la qual cosa cau a terra aquella consideració tronada que el dret d’autodeterminació només podia ser exercit per colònies. A l’intern d’Europa hi caben estats nous i que compleixen els requisits per entrar a la Unió Europea. De cara al futur, Montenegro haurà de gestionar el nou estat amb la convivència de les diverses cultures i nacionalitats que hi conviuen: montenegrins, serbis, albanesos i eslaus musulmans.



A Podgorica (capital del país; Titograd sota el règim de Tito) estan celebrant la recobrada independència. Des d’Eivissa estant, els donam l’enhorabona i ens felicitam que es pugui exercir el dret a l’autodeterminació de forma pacífica i natural. En prenem nota; nosaltres també hi tenim dret.
�