El PSM opina. 13/06/2006

De les grans planes a l'Iraq

Malauradament, l'exèrcit nord-americà no sols s'ha fet famós per haver ocupat o envaït un increïble nombre de països en tots els continents, sinó també pels seus excessos que han degenerat en algunes de les matances més famoses de la història. La repercussió d'aquestes massacres sens dubte ha estat molt difosa pels sectors més antinord-americans, però també és cert que donam per fet que, en una dictadura, l'exèrcit comet tota mena d'atrocitats, i no cal que recordem els casos de l'Alemanya nazi, l'URSS estalinista o l'Espanya de Franco, amb episodis tan terribles com les preses de Badajoz o Màlaga. En canvi, una democràcia, que a més vol dirigir el món i està convençuda de la seva superioritat ètica, hauria de tenir un comportament exemplar, sobretot en relació a la població civil.

Tanmateix, la realitat demostra un increïble menyspreu vers les vides dels que no són nord-americans. La premsa ens informa sovint de les matances de civils, homes, dones i infants, tant a Iraq com a l'Afganistan, així com dels maltractaments als presos a les presons iraquianes o en aquesta vergonya anomenada Guantánamo.

Alguns periodistes i intel·lectuals han recordat que una massacre comesa per l'exèrcit nord-americà a Vietnam, en concret a My Lai (1968), fou bàsica per desacreditar la causa de Washington i permetre el triomf dels comunistes. Aquests, per cert, no tenien cap escrúpol a eliminar i, a gran escala, els seus enemics tant polítics com socials. Però podríem retrocedir més en el temps. Durant la segona guerra mundial, el menyspreu als civils de l'enemic va arribar al punt de perpetrar el monstruós bombardeig de Dresden (Alemanya), efectuar atacs massius sobre Tòquio i llançar dues bombes atòmiques sobre un Japó ja derrotat.

Però potser encara són més colpidors els excessos comesos contra la població índia durant la tan coneguda i mitificada «Conquesta de l'Oest». En aquest cas no es tractava de poderosos estats feixistes sinó de pobles que lluitaven per la seva llibertat en el seu propi territori. Segurament la massacre més coneguda i més patètica sigui la de Wounded Knee, el 1890, que va posar punt final a la resistència armada dels indis de les grans planes. En els anys vuitanta del segle XIX, les campanyes militars i l'extinció del bisont havien empès els amerindis a les reserves. Aquí, depenien de les autoritats nord-amerianes i s'havien de dedicar forçosament a l'agricultura. Aquest brutal xoc de civilitzacions va provocar en el cada vegada més limitat món del natius americans una profunda crisi d'identitat. Aleshores, aparegué un moviment religiós anomenat la dansa dels esperits, que aviat i paradoxalment gràcies al ferrocarril i a l'anglès, es va difondre per moltes de les reserves de l'Oest.

Entre els sioux, aquest moviment va adquirir un caràcter polític de resistència als blancs. Aleshores, les autoritats de Washington manaren detenir els caps indis més importants. Poc després, en un fosc incident, va morir Sitting Bull, a mans d'un sergent de la policia índia. La seva gent, així com la del cap Big Foot, espantada, va intentar dirigir-se a Pine Ridge, a la recerca de la protecció del darrer gran cap, Red Cloud. Pel camí, foren interceptats per quatre esquadrons, del setè de cavalleria, que procediren a desarmar-los. Sembla que Black Coyote, un indi sord, es va resistir, i els soldats obriren foc de forma indiscriminada contra els indis. Varen morir uns 300 dels 350 sioux, i la cavalleria només va haver de lamentar 25 morts i 39 ferits, la majoria a causa dels seus propis fusells i canons. Després d'aquesta matança d'homes, dones i infants, 18 soldats varen rebre la Medalla d'Honor del Congrés.
�