|
Parlant, com si no?
Article publicat a Diari de Balears el 10 de juliol del 2006.
La qüestió basca ha presidit durant anys la política espanyola i ha ocupat gran part de la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes molt més enllà del País Basc. Després de més de quatre dècades de conflicte, el balanç és el d'una etapa de dolor i de terror que representa un autèntic anacronisme dins l'Europa del segle XXI.
Sovint -i molt especialment en èpoques bastant recents- el protocol d'actuacions aplicat per l'Estat al «conflicte basc» ha estat contrari a la doctrina internacional i, sobretot, al senit comú: il·legalització d'un dels agents importants del procés (Herri Batasuna, més de 200.000 suports electorals), introducció d'un clima de crispació social i divisió, utilització de les víctimes, criminalització del nacionalisme i polarització de la política.
Després d'una treva de tres anys sense víctimes mortals -a pesar de la persistència d'altres formes d'extorsió-, la declaració de Batasuna al Velòdrom d'Anoeta a favor de la pau i de la normalització política va ser tota un declaració programàtica.
El 22 de març d'enguany arriba l'Alto el foc permanent per part d'ETA, la notícia que tots volíem sentir. Tots? No, tots no. Perquè n'hi ha que encara esperen pescar dins les aigües tèrboles de la crispació i la venjança. N'hi ha que saben que l'opinió pública espanyola no és coincident amb la del País Basc. N'hi ha que cerquen els vots a qualsevol preu. N'hi ha que pensen que la pau no els ha de distorsionar el seu claríssim guió polític.
Fa uns dies José Luis Rodríguez Zapatero anunciava al Congrés dels Diputats -no al ple, tanmateix- una excel·lent notícia: l'inici del diàleg amb ETA amb dues premises importantíssimes: el respecte a la memòria de les víctimes i a la voluntat del poble Basc.
L'inici d'una nova etapa de diàleg i de reconciliació (evidentment l'única sortida possible) ha estat contestada pel PP amb el rictus habitual de qui no es resisteix a abandonar la via madeinPP de «solucionar» la qüestió basca: tancar diaris, il·legalitzar partits, endurir el codi penal, polititzar la vida judicial, perseguir els càrrecs públics, deshumanitzar la vessant policial i penitenciària, crispar l'opinió pública...
La responsabilitat d'acabar amb ETA és molt alta, per respecte dels drets humans i per normalitzat la vida política del País Basc. Evidentment, això no es podrà fer sense la reparació moral de les víctimes i sense solucionar la incomunicació entre els partits polítics -Zapatero encara es resisteix a revisar la Llei de partits-. I dues grans amenaces (l'unilateralisme i l'estancament) planen perillosament sobre tot el procés.
Per tot això és fonamental la trobada d'un espai comú d'integració i de no exclusió, la implicació de la societat, la participació de Navarra i la progressió segura del procés, encara que el final encara sigui tan incert.
Tot això no serà possible sense la defensa dels drets humans, sense la posada en marxa d'una taula de partits, sense el plantejament global i plural dels acords, sense la consulta a la ciutadania i si no es prioritza la reconciliació. És una llarga història de patiment. Una història en què s'han conculcat reiteradament els drets humans i les esperances d'un poble. Una història que només pot acabar amb un acord que nesqui de la voluntat popular i que sigui ratificat per la societat basca.
La reconciliació és l'objectiu; el diàleg, el camí; la pau, l'única prioritat. La no violència i la paraula han de deixar de ser la reivindicació dels grups pacifistes i de la societat civil i ha de ser, a partir d'ara, el major consens de la vida pública i institucional.
Gabriel Barceló Milta
Secretari general del PSM-Entesa Nacionalista de Mallorca
|
