El PSM opina. 19/05/2009

'Que cadascú nomeni el seu jutge'

Article d'opinió d'Antoni Alorda, diputat del BLOC-PSM, publicat al diari Última Hora

Al bullit de casos de corrupció, s’hi afegeixen les polèmiques sobre la dubtosa independència del Poder Judicial respecte del poder polític. Si és greu en parlar de Fiscalia, esdevé insuportable quan es qüestiona la imparcialitat dels jutges que decidiran les causes.


L’elecció de Felisa Vidal com a membre del Tribunal Superior de justícia de les Illes Balears, amb l’indissimulat alleujament del PP i la desafortunada reacció del PSOE, afirmant que aquest lloc “els hi tocava�, han mostrat, impúdicament, les ingerències partidistes.


Formalment, el Parlament proposa una terna i el CGPJ tria. La fórmula pressuposa que tots els proposats són idonis. Però, en la realitat, els òrgans constitucionals, tots, actuen viciats de partidisme, per això sorprengué l’elecció de la candidata del PP, no sabem si per innocència (episòdica), o per inconfessats intercanvis PP-PSOE.


Sigui com sigui, s’imposa canviar el sistema. És injustificable que els governants nomenin els seus jutjadors (entre juristes, amics?, que ni són jutges). En aquest sentit, és encertada la iniciativa del senador Pere Sampol de rectificar la llei per garantir que els magistrats proposats pel Parlament no puguin participar mai en casos penals que afecten diputats i membres del Govern. Potser fins i tot s’ha de qüestionar l’encert de la intervenció parlamentària, o, més enllà, la justificació de jutges especials “per ser Vos qui sou�: no hi ha cap Estat del món amb tants d’aforats.


La relació de Felisa Vidal amb Jaume Matas desrecomana que jutgi els seus excessos. Les intervencions dels seus predecessors apadrinats pel PP no auguren res de bo, recordem els papers d’Antoni Montserrat; o, pensem-hi: algú proposaria Rafel Perera, etern defensor de les causes penals del PP, com a icona de la imparcialitat?


El dret castellà, abans de Cadis, practicava “juicios de residencia�. Se’n deia així perquè, al final d’un mandat a les �ndies, l’alt càrrec no podia partir (per fer feina a Washington posem per cas) fins que fos jutjada la seva gestió. Se’n cuidava el seu successor, en una causa sumària i pública, que, en moltes ocasions, comportava el retorn de quantitats importants, ascensos o càstigs. És cèlebre el cas dels governadors de Tucuman, on Gerónimo Luis de Cabrera, el fundador de la ciutat de Córdova, fou condemnat a mort pel seu successor, el qual, així mateix, va ser executat per qui el substituí, H. de Lerma, el qual se’n va sortir amb alguns anys de pressó... Era una salvatjada, però la fórmula actual tampoc és gaire reeixida. �