El PSM opina. 02/09/2010

'Democràcia i mediocritat'

Article d'opinió d'Antoni Alorda, diputat del PSM-BLOC

"La democràcia reposa en la presumpció de què els vulgars elegeixen els millors", amb aquesta premissa començava un article recent Matías Vallés. Com que del contingut se'n desprenia, cal dir-ho?, la incompetència absoluta, irremissible, de tots els elegits, sembla que hauríem de concloure (en que no és que fos el bessó de l'article) que la democràcia no funciona. En realitat, la premissa és falsa, una invenció voluntarista des de postulats meritòcrates, o naïf: la recerca de l'excel·lència pot ser un motiu, un motiu més bé menor (i difícil d'avaluar tractant-se més de partits que d'individus), però de cap manera l'únic ni dels més decisius, a l'hora de votar, com el propi  Vallés reconeixia finalment.

Coment l'article perquè m'interessa reparar que la decepció per la democràcia sol ser inversament proporcional al que s'espera d'ella: els cantors d'una idealització romàntica, que pensen en una societat d'angelets, solen caure dins l'abstenció i l'apatia política; els més inquiets, fins en fan apostolat -de l'abstenció, dic- o, els menys, promouen la implosió d'ofertes polítiques minoritàries (les úniques "autèntiques", etc.). En canvi, els que entenen que el que cal és organitzar-se i reunir el màxim de suports per assolir el govern i aplicar unes determinades polítiques, aquests n'aprofiten tots els mecanismes. La paradoxa és que aquells pels quals el principal estímul és estrictament el poder i no els emociona la poètica democràtica, ni es compten entre els més disposats a sacrificis per mantenir un sistema de llibertats, n'esdevenen els principals valedors a la pràctica; mentre que els enamorats de la democràcia, dels seus valors, sovint la blasmen i deserten de l'exercici quotidià (els que en deserten filosòficament, afortunadament molts menys, es troben amb els de l'altre extrem més "autèntics").

El tema de l'article era la democràcia en l'interior dels partits a partir de les primàries en el PSOE de Madrid. Un debat complex i prou rellevant pels qui creim que els partits són uns instruments principalíssims per vehicular la participació en política. Un altre dia.

Alerta, no qüestion (només faltaria) que la crítica al sistema, i sobretot als qui detenten el poder, és consubstancial als mitjans de comunicació, imprescindible i saníssima; tanmateix el destroyerisme no pot ser l'únic ingredient per forjar una opinió pública crítica. També dóna per un altre dia.