|
'L’esquerra invisible'
Article d'opinió de l'historiador Antoni Marimon, publicat al Diari de Balears 
Totes les enquestes l'encertaren a l'hora de preveure el triomf de la dreta estatal en els passats comicis del 22 de maig. En canvi, no n'hi va haver cap que anunciàs un moderat creixement de l'esquerra nacionalista i ecologista. És ben cert que es tracta de fenòmens de magnituds diferents: el 46,37% en un cas i, aproximadament, el 12,9% en l'altre. La veritat és que ni l'única enquesta seriosa encomanada des d'aquest àmbit va augurar el creixement d'aquest espai polític. Per cert, que les seves fronteres no són fàcils d'establir, ja que candidatures com Esquerra de Menorca i Eivissa pel Canvi s'hi poden incloure o no segons els criteris que s'adoptin. D'altra banda, s'ha de tenir en compte el component nacionalista d'esquerres en les candidatures PSOE-Pacte per Eivissa i Gent per Formentera-PSOE, que aporten dos diputats d'aquesta ideologia al Parlament de les Illes Balears.
El 2007, el Bloc per Mallorca havia aglutinat aquest espai a costa d'unes pèrdues de suport popular enormes, ja que si el 2003 havia aconseguit, per separat, rebre el 15,1% dels sufragis al Parlament a la circumscripció de Mallorca, el 2007 el suport va caure a l'11,2%. A la capital, Palma, els resultats encara varen esser pitjors, ja que es va davallar del 17% al 8,2% i es passà de cinc a dos regidors. El fet de desplaçar el PP del poder a totes les institucions va permetre emmascarar un poc aquest fet, però no podia amagar la sensació de declivi. Semblava que l'esquerra nacionalista, ecologista i alternativa era només una crossa per a un PSOE triomfal que dominava l'Estat i les principals institucions illenques. A més, era molt probable, com havia passat el 1983, que el soci major i més visible gràcies al control de les presidències es menjàs l'electorat del soci més petit. A sobre, les divergències entre EU i el PSM i entre aquest darrer i Esquerra Republicana aviat varen esser del domini públic. L'ascens de Cayo Lara, un comunista ortodox, feia molt difícil l'encaix d'EU en un Bloc nacionalista i ecologista.
Al si del Govern, la bona gestió de les conselleries del Bloc es veié un xic eclipsada per la qüestió de Son Espases, una traïció a l'electorat propi impulsada pel PSOE i per l'absurd rebuig d'UM a fer arribar el ferrocarril a Alcúdia. Però tot això va passar a un segon pla la tardor del 2008. A partir d'aquesta data, la crisi econòmica, tantes vegades negada, i la seva mala gestió desacreditaren el Govern de l'Estat. Com un gran vaixell que s'enfonsa i xucla les barques més properes, els líders socialistes illencs varen esser arrossegats pel descrèdit general. A més, hi carregaren algunes pedres ben grosses per enfonsar-se més aviat: Platja de Palma, Via Connectora i un imputat cap de llista a Eivissa. Paral·lelament, un increïble conjunt de casos de corrupció dinamitaven el quart espai polític històric, el centredreta nacionalista. Així, es trencava un dic de contenció a la dreta estatal, amb conseqüències funestes com hem pogut comprovar. L'espai nacionalista d'esquerres, per la seva banda, es reinventava a poc a poc. El gruix s'aglutinava a Mallorca entorn del PSM-Iniciativaverds-Entesa, un nova coalició que sumava i generava confiança entre alguns sectors progressistes.
Durant la campanya electoral ja es va poder percebre que tenia possibilitats de créixer. Finalment, les urnes ratificaren l'encert de la coalició econacionalista i li atorgaren el 10,7% dels vots autonòmics a Mallorca, un resultat que s'aproxima als millors moments del PSM el 1979 (11,5%), el 1995 (13,4%) i el 1999 (13,4%). Al marge d'aquesta coalició, Esquerra Republicana, si bé només aconseguí l'1,58% dels vots a Mallorca, demostrà una certa implantació en alguns municipis de la Part Forana. Pel que fa a les altres illes, a Menorca, el PSM millorà els seus resultats sense coalitzar-se amb els Verds i, a Eivissa, l'atomització va esser extrema, mentre que Gent per Formentera triomfava a la menor de les Pitiüses. Tot plegat fa que, ara mateix, l'esquerra nacionalista i ecologista pugui jugar un paper fonamental com a força d'oposició i alternativa al bipartidisme.
|
)
