|
La curolla de la «Lototrot»
Mentre el passat dilluns llegia en Torres Blasco, pensava
quantes coses es poden donar a entendre amb un joc de paraules, i
quantes paraules sobren amb un bon parell d'enunciats. Escriure
és un art pel qual diuen que els Gèminis són dotats
especialment, -li preguntarem al nostre Torres si té algun
ascendent geminal- però el que voldria ressaltar és el final de
l'article, d'autèntica obra mestre, on després de més de cent
paraules dedicades a possibles mocions de censura o de confiança
referides al Pacte diu: «Llevan casi tres años, y algunos no
les daban ni tres meses»...
Independentment de la tendenciositat de la frase, el que et diu
la aquesta frase de l'escrit és que molt de renou, moltes
bravates, molt de «vamos a por ellos», però al final qui
comana, comana. Aquest és un axioma més vell que la política,
i no paga la pena cercar els tres peus al gat. Ja et poden donar
de galtades, per davant i per darrera, -el Gabinet Aznar s'està
lluint en el tema de les carreteres i els vols interinsulars- ja
poden protestar els que mai protestaven, que si tu tens la
majoria suficient i ets coherent amb tu mateix, endavant...
Mentre no es facin animalades en virtut d'aquesta majoria, ja em
va bé.
Ara bé, si per mantenir aquesta hem de fomentar enfermetats clínicament
demostrades, més val retornar als quarters d'hivern, tal com
insinuava en el seu abrandat estil el meu estimat amic Miquel López
i Crespí quan parlava de la concessió d'Antich a Munar de la
Lototrot. ¿Val la pena arrossegar la teva ànima en pena pels
despatxos sota el risc de caure en la submissió més servil
envers un partit polític determinat? No ho sé, no ho podria dir
exactament, per la simple raó que un servidor no va ser escollit
per trepitjar les moquetes oficials, però què hi farem, diuen
que n'hi ha de més ben preparats...
De veritat que és tant important tenir una loteria per a quatre
inversors que mantenen les seves quadres per fer negoci amb
elles?
Que ningú em digui que som un perfecte desconeixedor del tema, sé
que molts dels cavalls que corren són el que els anglesos diuen
kind loosers, és a dir els cavalls que sempre perdran però que
també tindran una gratificació per part dels guanyadors si el
ritme ha estat el suficientment bo com per fer un excelent temps.
Que molts dels propietaris vénen de família pagesa, en som
conscient. Però també és veritat que bastants dels actuals
propietaris són, senzillament, inversors que es dediquen a
altres negocis i que tenen el cavall com a diversió i una futura
font d'ingressos. Res més. Poques quadres tenen beneficis al cap
de l'any, i són molt poques les que deixen escapar els triomfs a
altres. Sol ser un món tancat i que viu un esplendor artificial,
molt artificial. És un resplandor polític, un malintencionat
regal del Consell de Mallorca -i més que del Consell, d'una part
d'aquest organisme- envers les famílies que es dediquen a aquest
noble esport.
Però aquesta petita follia equina no hauria d'afectar a tots els
mallorquins. Seria totalment forassenyat que una petitíssima
part de la pagesia mallorquina -en el molt benentès que els
propietaris siguin tots pagesos- es veiés beneficiada per una
mesura que afectarà a gairebé tots els habitants d'aquesta
terra, de manera directa o indirecta, tant se val. Vol el CIM
aconseguir beneficis pel trot i que tots estiguem orgullosíssims
de Son Pardo o Manacor? Idò en comptes de plantejar-se comprar
Raixa a un preu ridículament alt que remodelin els dos hipòdroms,
que els posin gespa, un bon restaurant, critériums
internacionals de qualitat a l'estiu, nocturnes-nocturnes i no el
que hi ha ara... En fi, una sèrie de coses que l'afeccionat de
veritat agraïria molt més que els guanys d'una freda màquina
que potser podria arribar a ésser perillosa pels seus propis
fills. La potenciació i subvenció de carreres menors a altres
llocs de l'Illa també seria una mesura encertada -per quan una
carrera de trot al Ponent de Mallorca?-, i engrescadora per a una
potencial afició desconeixedora d'aquest estimat esport.
Però no pel que ens volen fer passar, que posats a potenciar
vicis i malalties podriem escollir-ne d'altres, potser més
perilloses però més rendibles, o no?
Recordi el lector que la gran afició dels mallorquins de final
de segle no era el trot, sinó les cartes, arribant-se a jugar
moltes hores, diners i patrimonis. Fins i tot la dona.
Moltes gràcies.
|
