Ai, Roseta, quin dislate
Des del traspàs de na Lola Flores, Espanya ha romàs com a
viuda. De res no han servit les fúries de la Selecció la
de futbol evidentment, l'única que s'escriu amb majúscules
noningunada fa quatre anys per Nigèria, ni els fitxatges
d'esportistes d'elit tipus Johanes, amb conversió nominal i tot,
això és, bescanviant el nom per un apel·latiu Juanito i obrint-li
de bat en bat els mòbils de la Moncloa no tots els
espanyols són iguals als ullons de n'Aznar i les portes
endomassades del Palau Reial. De res no ha servit tot això per
retornar-li l'alegria a aquesta nació de «xirigota i pandereta»,
com la definà un dels seus més sublims poetes. Ha romàs viuda,
sempiternament viuda. Sense un revulsiu. Perquè ni les majories
patriòticament constitucionals, ni l'Aznar transvestit durant
sis mesos dels cetres i les corones pomposament estantisses de
Carles I (d'Espanya), ni res d'això no ha fet enravenar les «xirigotes
i panderetas», o, dit en un llenguatge més femenÃ, no les ha
fetes humitejar.
Però tot això sembla que ha passat a la història i grà cies a
un producte medià tic posat per un déu menor en el centre de
l'univers com antany ho era Espanya grà cies a la maina
d'un Déu Major, l'Únic, el Totpoderós grà cies a això,
Operación Triunfo ha fet tornar a revifar el caliu patriòtic, a
encendre les torxes dins la foscor, a imaginar Bailens
victorioses i resistències heroiques. Milions d'espanyols i
alguns centenars que presumeixen de no serho
envescats a la mateixa imatge televisiva, repetint la mateixa
tonada i participant de la mateixa conversa són el termòmetre
exacte d'aquesta efervescència.
Tot plegat ha servit per entronitzar una altra emperadriu.
Andalusia ha donat alguna cosa més que una freda Fabiola, ha
donat alguna cosa més que un enfilall de folkloriques que ploren
i s'embarassen amb la mateixa promiscuïtat que es casen i es
descasen. Andalusia ha donat una Rosa, una rosa que ha deixat de
ser l'anònima Rosa López francament un nom i un llinatge
que poc la singularitzen i ha passat a ser la ROSA
d'Espanya que, no fotem, com diria en J.F. Mira, no és poca
cosa, això. Com l'extinta Lola, que en pau descans. Però
l'alegria mai no és complerta. Una vegada establert el mite, una
vegada encimbellat d'alt de l'altar, una vegada preparats tots
els encensers de totes les parròquies i llogarets per perfumarla
de glòria, a la pobra Rosa, la d'Espanya, li ha sortit una taca,
una taca imborrable, com aquella que ensutjava els anells de les
catalinetes de les nostres rondalles, ai las, la pobra Rosa haurÃ
de cantar una cançó, per representar Espanya davant Europa i el
món sencer, que té el tÃtol en anglès i no sé si algun altre
mot, perquè, com ho podeu percebre, les meves fonts d'informació
són els diaris. I un diari seriós de Madrid ja n'ha omplert una
pà gina de crits i de remeulos. I qui ha estat portanveu
d'aquesta piuladissa no ha estat altre que el Vicedirector de la
Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, l'Ãnclit Gregorio
Salvador, que ha titllat el fet de «lamentable», «grotesc»,
«barbaritat». «Des del punt de vista de la integritat de la
consciència nacional, me pareix un dislate l'elecció d'una cançó
titulada en anglès» «Si parlà ssim una llengua incomprensible
i d'escassa presència en l'exterior... però estam parlant de la
segona llengua del món...d'una llengua romà nica, intel·ligible
per a molts de ciutadans d'Europa» tot això no sé si ho ha
dit, però literalment li ho han atribuït. Heus-los acÃ,
arrenglerats amb totes les vergonyes a l'aire. Són ells, Ãntegrament
ells, els que haurien de ser els nostres veïns i ens obliguen a
ser, forçosament, els seus llogaters. Heus-los acÃ, els que són
oberts, els que són internacionals, els que no són
regionalistes tancats i estantissos. Llà stima que aquest anà lisi
no el sà piguen aplicar en la defensa del català i parlen d'una
llengua estranya i local i incomprensible. Potser no véngui a
tomb però li suggeriria, humilment, a l'Acadèmia, que fes una
filÃpica o una enciclÃca, tan se val, on blasmà s l'espuri
llenguatge que fan servir a hores canòniques certs comentaristes.
M'explicaré, m'he afeccionat a la pornografia més depravada i
alguns matins, mentre pacientment avanç enmig d'un embús kafkià ,
he escoltat un d'aquests programes on la caverna s'explica i
s'esplaia sense embuts ni preservatius per allò que els
amos són episcopals i fan ús d'un llenguatge deplorable,
més propi amb perdó de la part més estòlita de
Vallecas que d'uns micròfons mitrats. I l'Acadèmica calla i poc
li preocupa que donin fum, perquè mare només n'hi ha una, que
diuen ells, i la serveixen amb devoció. I el que és pitjor, amb
totes les armes.
|