Com si fos un dels dotze sermons
Certament hi ha motius per sostenir un pessimisme vital agònic.
Aquesta setmana, sense anar més enfora, hem rebut l'embat de
dues notÃcies que ens haurien de commoure una mica. La primera,
per tractar-se d'haver-hi en joc la vida de persones humanes, ha
estat el vaixell carregat d'immigrants kurds que els han amollat,
a la bona de Déu, a les costes de SicÃlia. La segona, el
despreniment, a l'Antà rtida, d'un bloc de gel d'una superfÃcie
equivalent a la de Mallorca.
És evident que, només que ens imaginem de posar-nos dins la
pell dels kurds, la cosa no només fa feredat sinó que fa posar
pell de gallina. Anau al port, olorau l'atmosfera d'un vaixell de
cà rrega el gasoil, els olis, etc. afegiu-hi a un
semidesballestat vaixell d'aquesta mena, un milenar de persones,
estretes, que es maregen, perquè segur que els kurds també es
maregen, i vomiten, i evacuen... I afegiu-hi una mica més: han
pagat un fortuna que ni tu, lector, ni jo per ventura no pagarÃem
per un creuer de luxe. Són evidents moltes coses: que d'allÃ
d'on vénen no hi fa estar de res (deuen passar gana com a mÃnim
i, qui sap, si la vida els penja, no d'un fil sustentat per un déu
arbitrari i contradictori, però déu al cap i a la fi
sinó de la quimera d'un cabdill alat de dinamita i altres herbes
destructives. I compren a preu de canari jove un lloc a la barca,
a la patera, o al predesballestat vaixell com qui pren bitllet
per al darrer passeig acompanyat de Caront: un equinocci que s'ha
de passar abans d'arribar al paradÃs. Perquè els han fet creure
que Europa és el paradÃs i que tot seran flors i violes. Ningú
no em negarà que es tracta d'una operació equiparable al trà fic
d'esclaus de centúries anteriors. N'agafaven uns quants, de
negres, qui sap si traïts i emboscats pels mateixos germans de
pell que consti que no és un atenuant i els
estibaven dins un vaixell i els venien a preu de patató. I ara,
en estudiar-ho als llibres d'història, en feim uns judicis
comdemnatoris i ens revé la pell de gallina. I fins i tot ho
entenem molt més que no entenem la barbà rie actual. La història
dels llibres és com a més està tica. Es redueix a unes causes i
unes conseqüències. I nosaltres les jutjam en positiu o negatiu
segons el pelatge moral que tenen. I feim d'entendre-les, perquè
per ventura ens ho han reduït a una visió simplista i
entenedora. Però ens agombolam dins la repulsa. En canvi, les
circumstà ncies actuals se'ns presenten com a incomprensibles.
Sembla que l'espècie humana no aprèn del passat, dels errors i
dels horrors... I es ressuscita una prà ctica homologable a les
que repudiam a través del que llegim als llibres o veim a les
pel·lÃcules. I el que és pitjor, ens col·loca en un laberÃntic
cul-de-sac. No entenem res: no entenem que es pugui caure dins
les mateixes accions blasmables del passat, no entenem que dins
un món tan tecnificat, tan avançat en segons quins termes i
camps, no s'hagi pogut avançar en millores morals; no entenem
que es puguin emprendre grans epopeies cientÃfiques, espacials,
i en canvi no es puguin solucionar problemes quotidians que
repercutirien en una utòpica harmonia universal. No hi cap la
queixa, ni la pregà ria. Ja sé que les circumstà ncies són molt
complexes. I que no hi ha cap vareta mà gica capaç d'escenificar
una solució. Que tanmateix rera els pilars dels grans principis
per a tothom acceptats, hi ha el corquim de les circumstà ncies
personals que ho emmetzinen tot. És compatible tenir principis,
anar a combregar cada diumenge, i explotar entre setmana mitja
dotzena de subsaharians... Algú pot dir que això sempre hi ha
estat i que el món, perquè és món, sempre ha estat aixÃ, el
que passa que abans no berenà vem amb aquests notÃcies mullades
dins el cafè amb llet i semblava que no existien. Què voleu que
us digui? Em sembla que és un subterfugi per no turmentar-nos més
amb la realitat que ens toca viure. Una prozac per a la nostra
consciència. Abans crèiem en déu, per al fatalisme i per a la
redempció, ara creim en els subterfugis, en teories no
desmostrables com l'existència de déu però que ens
tranquil·litzen i ens ajuden a fer realitat allò de qui dies
passa anys empeny. Perquè tornant a la segona notÃcia. I sols
apuntar-ho. Hi ha gent que justifica l'escalfament de la terra no
com un procés irreversible, com el fruit de la depredació
humana sinó com el fruit d'un cicle. Passam de l'escalfament al
refredament com un pèndul va de banda a banda. Vora els déus
convencionals, que passejam amb llà grima falsa en turÃstiques i
folklòriques processons, hem edificat altres déus germans, que
són una teoria, una entelèquia, la metà fora d'un esperit. Són
déus que no ens redimeixen, ni ens prometen cap cel, però ens
estalvien el suplici de pensar que entre tots construïm, dia a
dia, un infern.
|