L'ultradreta, el símptoma i la malaltia
Al contrari del que podria semblar, no m'ha deixat gens
tranquil la indignació unànime i la condemna entusiasta amb què
s'ha reaccionat davant d'un suposat creixement de la ultradreta
política a la Unió Europea. I tampoc m'ha convençut la idea
simple que s'ha difós en el sentit que aquest creixement era una
reacció poruga davant de la inseguretat ciutadana o dels temors
que provoca la immigració. I m'agradaria mostrar les meves
reserves i suggerir nous interrogants.
En primer lloc, crec que hem anat massa de pressa a parlar d'un
creixement espectacular de l'extrema dreta política a Europa. És
cert que els resultats de la primera volta a les eleccions
presidencials franceses van deixar al descobert una realitat
antiga i sòlida, el Front Nacional de Le Pen, però no pas per
un creixement massa notable dels seus vots sinó per la
fragmentació de l'esquerra i la desaparició del candidat
socialista a la segona volta. I tot i que cada cas demanaria una
anàlisi particular, m'inclino a pensar que també és el que ha
passat en els altres països: el creixement dels extrems es deu
sobretot a la crisi dels partits polítics majoritaris a dreta i
esquerra que han abusat de la indefinició ideològica i pràctica
que fins ara els havia permès competir electoralment en un
mateix espai central.
La segona consideració crítica és per l'esquematisme amb què
hem anomenat d'ultradreta aquests partits radicals en ascens. I
no és només que a Le Pen sobretot el votin obrers i joves. El
cas holandès encara convida més a la reflexió. El líder de
l'agrupació d'electors dita d'ultradreta, desgraciadament
assassinat, resulta que era de tarannà liberal i gens
conservador -un homosexual que no tenia cap inconvenient a fer pública
la seva opció, per exemple-, que no suportava que el comparessin
amb Le Pen i al domicili del qual aquesta setmana han deixat
flors tota una multitud de joves de totes les ètnies. I per fer-ho
més difícil, aquest moviment que ha estat considerat racista
ara es decanta per João Varela, un home negre nascut a Cap Verd,
per succeir-lo. D'altra banda, el fet que aquestes forces creixin
en països de forta tradició democràtica contradiu l'argument
de l'existència o no d'una cultura democràtica sòlida com a
salvaguarda davant del feixisme. I, encara, fa desconfiar de la
qualificació d'ultradreta feixista que molts dels que la
denuncien no reaccionin amb el mateix alarmisme catastrofista
davant d'alternatives electorals d'esquerra radical, sovint d'una
ideologia antidemocràtica encara més explícita que la de Le
Pen o Fortuyn.
Tot plegat, i ho dic sense poder evitar que una esgarrifança em
pugi per l'esquena, em fa venir al cap la política del PP al País
Basc, amb la criminalització de l'independentisme i l'intent
d'il·legalització de Batasuna. Vull dir que el PP, a Euskadi,
diu que vol resoldre el problema de la violència política, que
també anomena feixista, criminalitzant l'expressió política
d'un quinze per cent de la població i, si pot, prohibint que
s'expressi democràticament a les urnes. No entraré ara en si el
PP es deixa portar -amb consciència o no- per l'interès
electoralista d'una política demagògica que agrada a Espanya,
ni perdré temps a demostrar que la seva estratègia està
abocada al fracàs, sobretot després de veure que ni la
brutalitat militar -o terrorisme d'Estat, que aquí els conceptes
em ballen- de Sharon no ha pogut frenar en res el terrorisme
palestí de Hamas. Només poso l'èmfasi en la comparació amb
una manera de fer política que també creu més en els
exorcismes de la propaganda política que no pas en l'anàlisi
del problema i la negociació de la seva solució. En el cas de
la suposada ultradreta, també s'ha optat per escandalitzar-se
pel seu creixement suposadament brutal i excitar tota mena
d'exorcismes socials per tal de, si no eliminar-la, criminalitzar-la.
Com si el vot a aquestes forces fos el resultat d'una conversió
espontània i capriciosa que cal combatre. Sincerament: si a
Rotterdam un 30 per cent de l'electorat va votar el senyor Pim
Fortuyn, és que hem de creure que el virus del feixisme ha
infectat la ciutat d'Erasme en una mena de pandèmia ideològica
imparable. ¿O és més raonable pensar que, senzillament, els
ciutadans de Rotterdam tenen motius per veure amb molta incertesa
el seu futur i el de la seva ciutat?
Així, doncs, crec que l'anàlisi dels fets hauria d'emprendre un
altre camí. Primer, s'hauria de comprovar si hi ha un nou
fenomen polític o si, simplement, ara se n'ha fet visible un
d'antic. Això evitaria dramatismes, pors innecessàries i,
potser, reaccions histèriques com les de l'assassí de Fortuyn.
Segonament, convindria revisar el concepte d'ultradreta que
sembla inadequat vistes les característiques dels continguts
ideològics i dels votants que reben. És clar, revisant també
el conjunt de simpaties i antipaties, a dreta i esquerra, amb els
mateixos criteris. Tres, caldria aprofundir en la idea de si allò
que realment és nou no és la crisi de l'espai central, en la
mesura que ha esdevingut ideològicament irreconeixible i incapaç
de solucionar alguns dels nous problemes reals de la convivència
ciutadana: és a dir, si no s'està convertint en una mena
d'espai polític insignificant. I, en definitiva, seria
fonamental resoldre els conflictes que dibuixa aquesta nova
realitat: d'una banda, amb un aprofundiment coratjós de les
regles de joc democràtiques -que, per exemple, evitin que un
sospitós de corrupció s'escapi de l'acció de la justícia i
arribi a president de la República- i, de l'altra, atenent les
veritables incerteses dels ciutadans, especialment si apunten a
problemes objectius. I és que la ultradreta no és la malaltia,
sinó el símptoma. Potser.
|