|
La nova primavera (A Marià Villangómez, un cavaller de les lletres catalanes)
* Marta Pessarrodona és escriptora i traductora.
Una de les grans obvietats estacionals és la primavera. És
a dir, la seva crueltat. Per alguna cosa Eliot ja ens va parlar (entre
tants d'altres, entre els quals Jorge Guillén -¡Cuánto
abril!-) del fet que l'abril és un mes molt cruel, a la qual
cosa podríem afegir el maig i esperar pacients el solstici
d'estiu, quan podem cremar moltes coses. Paradoxes vitals, perquè
també la primavera suposa "Verdor als camps. Fins i tot
l'herba més humil té la seva flor, amb una gota de bellesa.
S'encreuen els cants voleiadissos dels ocells, i, damunt, el cel
és blau -més pàl·lid a les vores-, amb algun núvol lleuger i
vagabund...", com tan bé va escriure un gran senyor de la
poesia catalana, Marià Villangómez, en aquella gran joia que es
podria incloure dins de la prosa poètica que és L'any en
estampes (1956; Columna, 1989). Ell mateix, enguany, no ha
sobreviscut a la crueltat de la primavera i ens acaba de deixar.
Ara ja ha de viure amb els qui el llegim, l'estimem. No sé per
què, però Villangómez, a qui vaig tractar força als anys
vuitanta (fins i tot vaig aconseguir d'enregistrar-lo per a la
televisió, dins d'una sèrie de programes sobre poetes de TVE
que jo dirigia) sempre em va recordar Thomas Hardy, i no pas
perquè hagués traduït part de la seva poesia, Vint-i-un
poemes (Columna, 1988). Hardy, com tots sabem, va ser primer
un novel·lista, segons ell perquè en la seva joventut, època
victoriana, finals del segle dinou, la poesia anglesa era en una
"cambra silenciosa", tan poc li agradava. Ja al segle
vint, Hardy va seguir una carrera poètica definitiva i sempre
hem de pensar en el gran novel·lista i, també, en el gran poeta.
Villangómez, precisament el 1962, quan arribava una nova
primavera editorial catalana, va clausurar la seva activitat poètica
i, a partir d'aleshores, va concentrar la seva atenció i enorme
traça a mostrar-nos grans poetes d'altres veus, d'altres àmbits.
De la llengua anglesa, francesa, italiana... No va ser el primer
poeta -ni segurament serà el darrer- en el qual la persona que
hi ha al darrere viu-sobreviu-molts més anys al propi poeta. En
qualsevol cas, Villangómez, un gran senyor, que no donava massa
explicacions sobre el seu silenci creatiu poètic, ha deixat obra
i important, per la qual cosa li hem d'estar agraïts, quan passi
la polseguera primaveral segons la qual Carner escrivia nyaps,
Espriu és una mena de rampoina i... no segueixo, perquè em ve a
la ment un Calderón de la Barca: "Respóndate retórico
el silencio". Una pregunta: rere de tants titulars poca-solta,
seguits de textos no gaire allunyats de la poca-soltada, hi ha
obra? Com constantment deia un altre poeta que vaig conèixer i
molt, al cel i a l'infern hi anem tots sols. I imagino que aquest
és l'únic nord que ens guia quan intentem escometre seriosament
un ofici dels dits artístics.
El pitjor, però, és que la poca-soltada a la qual fa un
cert temps que ens veiem sotmesos ha anat acompanyada de fenòmens
atmosfèrics que, això no obstant, han tingut el seu costat
positiu: no tindrem restriccions d'aigua aquest estiu. Roda el món
i torna al Born, segons la dita barcelonina, perquè tot d'una
personalment m'ha semblat travessar un túnel del temps, i tornar
a una infantesa de Manchester a la catalana i recordar aquells
esponerosos fabricants del meu poble, dels quals (i de les seves
fortunes) pràcticament no se'n canta ni gall ni gallina, que, en
un any de poca pluja, immediatament cancel·laven la seva
subscripció a Le Monde, el compte a la llibreria obert
per als cadells de la seva nissaga, sense anul·lar, això no, la
casa d'estiueig a muntanya i l'altra, a la platja, que és molt
sa el mar i la muntanya, per no parlar del creuer dels papàs al
pic de l'estiu, per poder enviar postals i fer dentetes als veïns.
Eren gent seriosa, molt seriosa, que deixaven l'art i la cultura
tan sols per quan les vaques eren d'allò més grasses. (A la
llista hi podria afegir el piset del papà a la capital, on
aixoplugar la querida del famós acudit del Liceu!)
No, enguany, segurament ni a l'Eivissa de Villangómez, no hi
ha hagut la "gota de bellesa" ans una espècie de
temporals bíblics, ben en conjunció amb una mena de tempestes
de bajanades a través de ratlles de pagament, tan volàtils com
les roses que ara mateix contemplo. Elles, les roses, però,
tenen una indubtable bellesa de la qual estan totalment mancats
mots que han donat fama per un dia. A més, ja ho va escriure
Leopardi, que en veu nostrada és també un Villangómez, en un
poema de títol eloqüent, La calma després de la tempesta:
"Vet aquí un cel serè/ s'obre a ponent, allà, dalt la
muntanya..." és clar que abans Leopardi/Villangómez ens
han parlat de la "gallina que escataina", com han
escatainat moltes gallines (més aviat pollastres) que de la
gloriosa Setmana de Poesia que està vivint la Ciutat de
Barcelona, una cosa que l'honora, tan sols n'han tret el seu
escatainar, mentre que el lector/a corrent, el qui té la
veritable poesia de la vida, s'ha quedat amb els mots de poetes
vius i morts i, en molts casos, n'ha gaudit. Quan hi ha obra de
veres, hi ha aquesta possibilitat. La resta, el tràfec mercantil
de fames volàtils moren abans que la pròpia primavera, i moren
més literalment que Marià Villangómez, aquell cavaller de les
lletres catalanes, que admirava el Príncep dels Poetes, i de qui
va aprendre que sempre "arriba una nova primavera/ envaint
els dominis de la mort..."
|
