|
«Sí, senyor batle»
Una de les conquestes més
importants de la democràcia és, sense dubte, la llibertat
d'expressió, especialment quan es refereix a la llibertat de
criticar el propi sistema democràtic de govern. Precisament és
aquesta capacitat d'autoregenerar-se i assumir i corregir les
seves contradiccions internes un dels punts més positius del
sistema. Així, la democràcia no existeix sense el reconeixement
de pensar que el sistema pot millorar, essent la censura un tret
primordial dels règims autoritaris.
La ironia, per altra banda, és l'eina fonamental dels intel·ligents
contra el fanatisme. Ironia, que no cinisme, que demostra la
capacitat de capgirar mentalment els problemes i fer que
problemes sense solució puguin perdre el seu pes tràgic,
aportant sempre punts de vista nous i enriquidors que poden ésser
la llavor de les solucions.
La combinació de llibertat d'expressió i ironia ha estat un
pilar bàsic del joc parlamentari, entès aquest no només com el
que es fa als parlaments, sinó en qualsevol òrgan plural de
govern o gestió (ajuntaments, consells escolars, sindicats, etc.)
La seva acció sempre ha servit de contrapunt a les anàlisis
tancades de problemes i a les solucions simplistes tan característiques
de tots aquells que sempre seran incapaços d'assumir la cultura
del consens.
Si aquests exercicis d'autocrítica enginyosa, que cerca provocar
el somriure reflexiu, són fomentats pels mitjans de comunicació,
el seu poder es multiplica sense límit, generant un esperit
democràtic en tota la societat. No ens falten exemples d'obres
d'aquest estil, algunes d'elles ben punyents. Els britànics, amb
una tradició democràtica de més de 400 anys ininterromputs, són
universalment reconeguts com els mestres del gènere. Potser els
més coneguts són els «Spitting Images», o el pretès
informatiu «Aquestes no són les notícies de les nou»,
que s'han emès a la pròpia cadena pública BBC. El seu nivell
d'escarni a la classe política i, especialment, a la família
reial ha arribat a situacions delirants. Un altre exemple no tan
conegut va ésser la sèrie «Sí, ministre» (emesa fa
uns anys per TV3) on es disseccionava amb detall el sistema de
govern britànic, amb coneixement exacte i precís del que passa
als despatxos i als passadissos de les principals institucions
britàniques. Els pretesos diaris d'un ministre conservador
serveixen per a construir situacions ridícules de la relació
entre polítics i funcionaris, i entre governants i governats.
Però just al darrere d'aquestes situacions còmiques es veuen
clarament i es reconeixen d'immediat els problemes i tripijocs
reals del dia a dia de la gestió d'un país. Sí, els britànics
ens porten molt d’avantatge. A França, però, no es queden
enrere amb el satíric «Le canard enchainé», sovint més
i millor informat de la vida política que no pas els diaris seriosos,
i sense dubte amb molta més capacitat de penetració. A
Hollywood, per altra part, no hi ha hagut gaires exemples. Els més
destacats són «Citizen Kane» d'Orson Welles i el més modern
«Citizen Bob Roberts» de Tim Robbins.
Parlam de països on fa molts d'anys que tenen democràcia, però
què tenim al nostre entorn més immediat? No podem citar gaires
exemples, i mai tan potents i sarcàstics com els ja citats. A
nivell estatal, trobam el setmanari «El Jueves» o el
programa «Caiga quien caiga», malgrat que no estan
dedicats de forma exclusiva a l'anàlisi de l'actualitat política
o social, i les «Noticias del guiñol» que pretenen ésser
una versió espanyola dels «Spitting Images», tot i que
infinitament menys sagnants que els seus cosins
britànics. No podem deixar de banda, malgrat que sigui en
format d'assaig, el magnífic llibre d'Antonio Nieto «La
organización del desgobierno», probablement una de les
millors reflexions sobre les febleses i fortaleses del sistema
polític i de govern espanyol.
Més a prop, tenim el setmanari satíric «El Triangle»
inspirat en el ja mencionat «Canard enchainé» on la sàtira
es complementa amb el periodisme d'investigació més agosarat. A
d'altres nivells hem tengut programes com el malaguanyat «Set
de nit» (on tot anava bé fins que tocaren el tabú de la
figura del rei, autèntic Rubicó per a la llibertat d'expressió
a l'estat espanyol).
A ca nostra, durant molt de temps hem estat incapaços de tenir
una mostra semblant de sàtira política. Però després de vint
anys de democràcia, començam a ésser un país normal. Per una
banda, tenim els acudits diaris dels «Vuits i nous», i
els més recents del «Trifàsic», que apareixen a aquest
mateix diari; probablement són els millors analistes de la
situació política balear, com a mínim els més atrevits. I per
l'altra, el llibre «Ajuntament, bon dia» d'Arnau Ramis.
Intencionadament he fet un llarguíssim preliminar del que
representa la sàtira política de saludable per al sistema
democràtic, posant exemples diversos de com es critica el
sistema en diferents formats i països. Tot ve a compte perquè,
desgraciadament, i molt en la línia del que ha succeït amb «Set
de nit», el llibre d'Arnau Ramis està pendent de judici.
Sembla que encara ens falten uns quants segles de democràcia
perquè aquestes coses no hagin de passar. El llibre en sí
narra les peripècies d'un jove auxiliar administratiu (una mica
ingenu i un xic depressiu) en les relacions amb els funcionaris
d'un municipi del sud de Mallorca. En realitat, no desvela cap
gran secret amagat, ni escàndols financers de cap tipus, ni
assassinats, sinó les corrupteles més clàssiques, el
nepotisme, funcionaris d'opereta, la pressió dels caps, les
depressions del personal, presents a aquell ajuntament i a la
major part de les institucions públiques o privades. N'Arnau
Ramis ha volgut denunciar al mateix temps el perfil més negre
del sistema administratiu del nostre país, exemplaritzant-lo en
un ajuntament. Però malgrat que jo no he fet mai feina a aquell
ajuntament, podria citar perfectament situacions i noms i
llinatges de persones, fàcilment identificables amb cadascun
dels personatges descrits a «Ajuntament, bon dia».
Doncs bé, algunes persones d’un ajuntament s'han considerat
tan identificades amb els personatges descrits que han posat una
denúncia per difamanacions. Quant a això, només puc citar la
dita llatina «Excusatio non petita, accusatio manifesta»,
o més nostrat, si s'han identificat serà per qualque cosa i no
precisament perquè siguin funcionaris del mateix ajuntament on
va fer feina n'Arnau Ramis. I si el que conta és cert, demostra
molta intel·ligència fent una denúncia pública amb la
capacitat de provocar un somriure de tant en tant.
En qualsevol cas, a aquest país li feia falta algú que tragués
a la llum pública i al debat social l'enrarit ambient existent
en algunes de les administracions públiques, caracteritzades,
encara ara després de vint anys de democràcia, de nepotisme,
corrupció i caciquisme. La sort que corri «Ajuntament, bon
dia» serà la prova que demostri quina és la salut
democràtica del nostre país i de la capacitat moral i intel·lectual
de la nostra classe política.
|
