Escenificar
Existeix una ancestral tendència, arrelada afecció als
pobles, grossos i petits, fins i tot de les famÃlies, la tribu,
d'escenificar diverses coses, fets, efemèrides, unes vegades amb
una miqueta d'excusa històrica i d'altres ni tan sols és
necessari això, basta una flaire, un esquifit perfum de llegenda
per dur a terme una representació escènica, tant en un escenari
teatral com al mateix carrer o plaça. L'espontaneïtat, la manca
de professionalitat dels actuadors és l'excusa perfecte per
conferir-los «autenticitat» popular, atavisme, pà tina de coses
que s'han de fer, perquè neixen de les més fondes arrels del
poble. La veritat de ver la tenc més confusa, més dubtosa, però
això no té la més remota importà ncia, potser.
Exemples en podem trobar a balquena. Els moros i cristians de
Pollença, que haurÃem de mirar de posar els peus plans en terra,
ara com ara, a la vista de la quantitat de magribins que ja hi
comença a haver per aquÃ. Potser s'haurien de suavitzar
positures, qualque any deixar-los guanyar per l'any vinent
reconquerir la vila, jo que sé... Lo pi de Ternelles i «u gall»
a dalt de tot, qui l'agafa és seu. El mateix dit dels moros i
cristians serveix per a Sóller, on les valentes dones varen fer
no res tota la masclada sollerica, conten. O a Calvià i el
desembarcament de lo alt Rei en Jaume. O el corb ensinistrat que
ofereix un tros de pa al frare (que el recordat Jaume Moncades
també en va tenir un de corb ensinistrat, per cert, i el va
ensenyar a parlar com si fos un lloro qualsevol, ell). O les
bestieses que li fan al bou de Fornalutx. O les amollades d'Ã nneres
de Ca'n Picafort, absolutament il·legals, però és igual, ja
pagarem la multa, diu en Del Olmo, el batle de Santa Margalida,
el poble ho vol aixÃ, aclareix. Sense recordar que fa dos mil·lenaris
clavaren a la creu el Crist perquè el poble ho volia aixÃ. O no
fa tant, a Alemanya, en Hitler es va fer amb el poder i es va
transformar en l'amo de la vida i la mort, sobretot la mort, d'un
bon grapat de milions de persones humanes, també perquè el
poble ho volia aixÃ, sembla, precisament.
I això sol passar per tot arreu. Els valencians potser són
els campions universals en això de pomposes escenificacions
diverses amb bombo, platerets, lluentons i espases de fusta, foc
i renou. Sobretot renou a rompre.
I no en parlem de les manifestacions religioses, actes
sacramentals. Betlems vivents, processons de Setmana Santa...
Sempre recordaré els dotze sermons de la meva infà ncia, quan,
dins la parròquia de Santa Maria de Sineu, n'Antoni «Capsibo»,
un allotjat a l'hospici, disfressat del Crist carregat de cadenes
i amb una perruca més que estantissa, amb gran enrenou queia per
terra tres vegades. I jo: mon pare, que es deu haver fet mal? I
ell: no Bielet, no ha caigut de ver, sols ho fa veure. I Jo:
Aaaah!
Però encara enguany he descobert una altra escenificació
popular. Com cada any quan arriba aquest temps tardoral, anam a
Herce, al bell cor de La Rioja, un poblet de devers cinc-centes
à nimes, on la gent ja em coneix, si no pel meu nom, almenys com
«el mallorquÃn». I bevem vi i menjam xotet rostit. Un matÃ, a
l'únic bar del poble: la llar de la 3ª edat, fullejant el diari
de la zona llegesc: «Los de Andosilla han vuelto a fracasar en
el intento anual de robar a San Cosme y San Damián a los de
Arnedo». Fotre, i això de què va? Seguidament explica que
aquest any no hi ha hagut incidents d'importà ncia, grà cies a Déu.
M'inform i arrib al coneixement que: els dits sants metges són
els patrons del poble d'Arnedo (La Rioja), i que a molts pocs
quilòmetres hi ha el d'Andosilla (Navarra). Tots els anys, per
Sant Cosme i Sant Damià , els d'Andosilla vénen a Arnedo i
escenifiquen l'intent de robatori dels busts dels sants. Els d'Arnedo
repiquen les campanes en senyal d'alarma i es tiren al carrer
fent una murada humana al carrer de sortida del poble. I hi ha
empentes i manotades i «patxaran» a l'uf, qualque nas rebentat
i algun ull de vellut. Com a Pollença amb els moros i cristians
i el «mesclat». Quines coses, eh?
|