|
Guardians de ramats de paper
Alberto Caeiro, un dels heterònims del portuguès Fernando
Pessoa es definia ell mateix en un poema com a un guardià de
ramats: —Els ramats són els meus pensaments / i els meus
pensaments són tots sensacions. Però des de fa segles es
sap que els sentits ens poden enganar i, de fet, ens enganen.
Semblava que allò eren molins de vent, però eren gegants per al
Foll de la Manxa; i no com deia el seny o el sentit comú
del grassonet Sancho. Les coses no sempre són, doncs, com
semblen i el sentit comú és tan paradoxal! Diu el sentit comú,
per exemple, que és de justícia que se t'hagi de restituir allò
que t'ha estat robat. Tanmateix, Melina Mércouri va saber
per experiència pròpia que els anglesos no restituirien al
poble grec els frescos del Partenó (o Castell de Cetines, com li
dèiem en temps del rei Pere el Cerimoniós). No tornaran
per ara de Salamanca els famosos papers de la Guerra Civil, que l'exèrcit
feixista es va endur de Catalunya, del País Valencià i ara
sembla que també de les Illes (i d'altres llocs no ens enganem!)
com a botí de guerra. El director general de Cultura del Govern
de les Illes Balears té previst que un investigador vagi a
Salamanca per identificar els documents que fan referència a la
nostra història i que sembla que es compten per milers. Afecten
a ciutadans balears que pertanyien a la maçoneria i que van ser
perseguits pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería
y el Comunismo. Per a qui consideri açò una pèrdua de temps i
diners, se li pot dir, entre d'altres arguments més importants,
que investigacions com aquesta no tenen cap transcendència en
vots; vaja, que no serà com la missió balear a terres
argentines a la recerca de votants per censar-los, per exemple, a
Formentera…!
Potser no tornaran per ara els arxius incautats, malgrat els
criteris de la Unesco; a desgrat de les reclamacions dels seus
legítims propietaris i del suport d'una munió d'intel·lectuals
i polítics de colors diferents. No tornaran…, per ara. No
obstant això, quan una nació no perd la dignitat i reclama allò
que és seu sense defallences, tard o d'hora ho aconsegueix. Uns
papers sense importància (?) que es poden fotocopiar,
microfilmar, digitalitzar avui en dia no valen per tant d'esvalot?
Doncs, ells han fet que esdevinguessin un símbol, i alerta amb
els símbols quan són reconeguts com a tals. El sentit comú
aconsellaria que es fessin servir moderns mitjans tècnics de
reproducció documental i que, si ho volen així la senyora Del
Castillo i els seus castellans, se'n quedin còpies a
Salamanca i tornin els originals a les institucions, entitats polítiques
i privades, i ciutadans a qui un mal dia els van esser furtats.
I si l'ex-ministra de cultura de Grècia M. Mércouri
va tenir, fa disset anys, la pensada feliç d'instaurar això de
la Ciutat Europea de la Cultura amb la finalitat que, cada any a
una ciutat diferent, s'expressassin i refermassin els llaços d'amistat
i comprensió entre els pobles, és un sarcasme que en el marc d'aquest
esdeveniment, enguany a Salamanca, el Govern espanyol hagi
programat una exposició de material robat. Així no s'enforteix
el potencial de llibertat i democràcia al si dels pobles.La cèlebre
dita quod natura non dat Salamantica non praestat es
referia a la intel·ligència, no a la força bruta, evidentment.
A veure si se n'assabenten d'una vegada.
Per acabar, faig meues les paraules d'Ignasi Riera per
a qui les persones cultes haurien de ser capaces d'«evitar els
paranys de fílies i fòbies, atiades per polítics, tan
mediocres com desestabilitzadors, sempre disposats a dictar-nos
què hem de fer i què hem de no pensar, en un exercici
depredador de tot bri d'intel·ligència. L'antídot contra la
barbàrie, que ens volen imposar des d'una majoria absoluta, ha
de ser, un cop més, la recerca, la paraula». Per això m'ha
semblat una excel·lent iniciativa que un grup de 150 persones
que reclamen el retorn dels arxius es decidissin a viatjar la
setmana passada a Salamanca per aportar les seues raons i
directament explicar-se.
|
