El PSM opina. 26/10/2002

Predicar la bona nova...(educativa?)

No hi ha activitat que m'emprenyi més que els diumenges matins, quan encara no he acabat la son i el meu aspecte no és d'allò més decorós, que em venguin a tocar el timbre per predicar–me la bona nova dels testimonis de Jehovà. Sempre quan se'n van —podeu comptar que a vegades els marx amb no gaires bons modals, sobretot d'ençà que vaig tenir una alumna a COU, brillantíssima, que no va poder seguir estudiant per mor d'aquestes creences del diable— i veig que es dirigeixen al portal de veïnat de casa em deman la fe o la barra que han de tenir aquestes persones per anar, quan allò que et plau més és mullar una ensaïmada al cafè amb llet, de casa en casa predicant la bona nova dins el desert. L'altre dia, picat per una curiositat malsana i perquè form part del col·lectiu dels docents i, a més, som pare de família amb infants en etapa d'escolarització obligatòria, vaig anar a escoltar la bona nova. No era la de la redempció eterna per part de Jehovà, però molt se li assemblava. Era, no sé si ho heu intuït, una xerrada del Partit Popular explicant la bona nova i els efectes redemptors de la nova llei d'educació, que ara es tramita a les Corts Generals. Els encarregats de fer mèrits per a la col·locació eterna eren en Tòfol Vidal, que va dur el pes de l'acte; una altra persona que no vaig conèixer, vaig arribar quan els ponents havien estat presentats, i en Jordi Llabrés que hi anava, no com a primera espasa —com em pensava— sinó com a subaltern, per dir–ho en terminologia taurina. En «modalitat», seria per «fer bulto» i pel que va dir i com ho va dir, vaig pensar que feia tanta planta com un zero a l'esquerra. La primera cosa que em va sobtar va ser la poca propaganda que es va fer de l'acte. Si ho vaig saber, fou perquè un diari en va treure un breu. No sé si havien convidat personalment a les escoles, a les associacions de pares, però, tractant–se d'un acte obert i de suposada importància, cartell pel poble, penjats a les botigues o al cafès, no en vaig veure cap. Ni tan sols a la porta del local que té el PP a Pòrtol, que és al carrer Major i per on hi solc passar tres o quatre vegades cada dia. Per ventura era que no hi volien gaire gent. Serà per por de guanyar–se més enemics? El que sí es notava a la llegua era que havia estat un acte fet obeint ordres de Madrid. El raonament fet servir per justificar la llei no té desperdici: varen fer circular la idea: mostrant gràfiques, que l'Estat espanyol va a la coa d'Europa en fracàs escolar i, després, mostrant que dins l'Estat espanyol, Balears també va a la coa de no sé quins índexs. En resum, es tractava de presentar una situació suposadament catastrofista per després aplicar–hi els efectes balsàmics de la llei. De totes maneres en aquest apartat hi ha una perla: mostrant rànquings de comunitats autònomes, el declinador de la lliçó, va fer notar que la que es trobava en primer lloc era Castella– Lleó —del sr. Aznar—, però amagaven que, per darrere les Balears, hi havia València —la del sr. Zaplana. A primària, la gran reforma vendrà donada, segons diuen, per la generalització de la gratuïtat al tram de tres a sis anys —cosa que aquí ja es fa—, per la introducció de l'anglès des d'infantil —cosa que aquí també ja es fa a moltes escoles i no ho digueren— i per la introducció de les noves tecnologies —cosa que aquí també es fa— (respecte a aquest darrer punt, no digueren com les introduirien, vaja quina quantitat tenen prevista abocar–hi tot just quan la llei entri en vigor). Potser tenen tanta fe amb la llei que pensen que els ordinadors plouran a les aules per obra i gràcia de déu! L'explicació dels itineraris de secundària no té pèrdua. Sobretot el que fa referència al d'iniciació professional, creat per aquell segment d'alumnat que no es troba motivat per estudiar, però que condueix a l'obtenció del mateix títol, que faculta per estudiar el batxillerat. Tampoc no varen aclarir si tots els centres sostinguts amb fons públics hauran d'ofertar els tres itineraris o si, com sospitam més de dos i més de tres, aquest darrer serà desviat vers els instituts. Parlant d'aquest itinerari, en el col·loqui que posteriorment es va establir, en Jordi Llabrés, sense venir a compte, va defensar–lo tot dient que no seria el «pelotón de los tontos». Mala peça té el teler! Vaig pensar jo. Si algú defensa una cosa que no s'ha atacat és perquè en el fons pensa que serà així, i malalta neix una llei si, abans que s'aprovi, ja l'han de començar a defensar amb una terminologia passadíssima de rosca. Com que és hora d'acabar, diré que la dignificació del professorat també queda molt a l'aire. Al professorat se l'incentiva bàsicament amb dos conceptes: nòmina i reducció de càrrega lectiva. Si per ser tutor només t'ofereixen punts en un concurs de trasllat i una misèria cada mes, poca incentivació es durà a terme. La perla final, ho podeu intuir, la va posar en Jordiet amb la resposta que va donar a una pregunta d'un dels pocs assistents. La pregunta era si els professors amb aquesta llei tan redemptora recuperarien el prestigi i l'autoritat suposadament perduda. Ell va respondre per un altre cantó, fora de test, tot explicant com els directors de centres serien, gràcies a aquesta llei qualque cosa i recuperarien pes específic. I ho va raonar citant textualment un apartat de l'articular que ho possibilitaria. Si el lector endevina la citació, jo pag el cafè i la copa. Tot i que és cosa fàcil per dues pistes que té a l'abast: la primera, consabuda, és la solidesa intel·lectual de qui va fer la resposta; la segona us la dic jo: és la coeta legal que solen tenir tots els articulats normatius. No em demaneu sopes. Ja he abusat massa de l'espai que em correspon. Gràcies i perdonau les molèsties. �